E
nguany la nostra delegació del Bages Berguedà del COAC ha editat un llibre sobre l'arquitecte manresà Ignasi Oms, que en el seu exercici va optar per avançar-se als temps... des de la racionalitat, des de la sensibilitat, la lògica i el sentit comú, plantejant arquitectures i configuracions de l'espai urbà que donaven resposta a les necessitats que la ciutat i la seva gent tenia, i que han estat exemple d'una actitud valenta a l'hora de plantejar la seva transformació.
Aquesta actitud que va practicar, crec que és la que els arquitectes, i tots aquells que estem demanant que les nostres ciutats i pobles facin un pas endavant, hem de treballar per evitar que es desdibuixi, que es perdi. Ignasi Oms va ser valent, i el que en el seu moment per als seus coetanis podia ser una arquitectura no habitual, estranya... avui dia és part del nostre orgull.
L'urbanisme a la ciutat requereix inversions però, sobretot, actitud, energia, convenciment, complicitats entre els diferents agents... Només així, amb aquesta suma de factors, es pot assolir l'objectiu de la transformació global i equilibrada, que ens allunyi de la ciutat fragmentada, sense personalitat, que aigualeixi els nostres valors.
A partir de la complicitat hem de dibuixar, ja des del present, el nostre futur, per fer de la construcció de les nostres ciutats allò que mai no hauria d'haver deixat de ser: un exercici comú, un repte compartit. Segur que tothom ha de fer una mica de deures, però seria bo posar fi definitivament a la situació "dels uns i els altres", perquè segur que les nostres ciutats i pobles ens necessiten a tots, i de veritat, quan s'ha practicat, crec sincerament que els resultats han estat satisfactoris. Hem de vèncer la situació en què l'opinió sobre l'arquitectura s'està utilitzant com a munició en un foc encreuat que no sempre respon a un exercici de sinceritat..., d'acurada anàlisi de l'element. Un judici emès, moltes vegades, sobre la seva gestió i ometent una bona part de les regles de joc que regulen l'exercici de l'arquitectura, normatives tècniques i funcionals, i, a més, sovint sense el temps necessari per haver-lo viscut, ingredients indispensables per poder-ne parlar amb més ajust.
Estic convençut que millorant aquesta situació i explicant més bé, per part dels responsables, tant allò que es fa com allò que no es fa, les persones que com a ciutadans actius observen i opinen sabrien interpretar millor les realitats, més enllà del que es llegeix o s'escolta... i s'aconseguiria impregnar-les de la capacitat que té l'arquitectura de transformar, de canviar condicions físiques, funcionals, d'ús, de llocs concrets, que també ens porten a reforçar la nostra personalitat. Cal fer un pas més en la millora dels processos de participació, en què cal saber parlar, escoltar i cercar sincerament la complicitat, en què cal fer l'esforç per minimitzar les diferències, des de l'argument, des del rigor, més que no pas des de la intransigència.
Aquest espai que llegiu i que rubricarem quinzenalment alguns arquitectes vol contribuir en tot aquest procés, és una de les accions per assolir una arquitectura oberta, plena de complicitats.
