L
a de diumenge no va ser ben bé una jornada electoral, però sí que va ser una nit electoral. Com mana la tradició, les dades van sortir més tard del que s'havia previst, i les valoracions eren diametralment oposades. Però les dades són les que són, i no permeten concloure ni que s'ha forjat una majoria social a favor de l'autodeterminació ni que la història del país va fer ahir un gir determinant; tampoc no permeten concloure que el 13-D va ser un exercici estèril sense cap significació i la derrota dels deliris fantasiosos d'una colla d'il·luminats. Les dades descriuen una realitat més matisada i menys rotunda. D'una banda, és indiscutible que el 30% és un percentatge curt i allunyat del que els mateixos organitzadors havien fixat com a objectiu; és una xifra que no ens indica una ampliació de la base social sobiranista, sinó una mobilització dels convençuts, en magnituds previsibles als municipis on hi havia consulta; és un vot minoritari en un territori favorable i sense rivals en contra. D'altra banda, és indiscutible que té un gran mèrit treure de casa seva gairebé 200.000 persones amb una organització no professional; que aquestes magnituds demogràfiques farien reflexionar qualsevol dirigent polític sensat; i que, per sobre de tot, la consulta ha tingut un gran ressò a l'exterior i s'ha desenvolupat en un clima democràtic i cívic excel·lent, exemplar. El 13-D ha estat expressió d'un fet polític substancial. L'independentisme és una minoria, sí, però àmplia i diversa, està disposada a fer notar la seva incomoditat i els seus anhels i és sòlidament present en l'agenda política catalana i espanyola. Ara, mentre els promotors gestionen el resultat i les seves discrepàncies fratricides, partits i institucions haurien de reflexionar quina interpretació política de fons cal donar a un fenomen que és lluny de ser una anècdota negligible.
