S

í, a mi també m'agradava La Trinca. Tenia la cinta de casset que regalava La Caixa (amb una imposició prèvia, naturalment), em sabia les lletres de les cançons gairebé senceres i conservo un gran record del concert que van fer al camp de futbol del Pujolet. Devia tenir 10 o 11 anys, aleshores, però aquella bona impressió del grup de Canet de Mar m'havia durat fins no fa gaire, fins l'any passat, concretament, quan vaig provar de mirar aquest programa que fan a la tele en què uns benaventurats miren d'imitar els integrants del grup tot repetint-ne els hits més coneguts. Em fa la impressió que les úniques cançons que aguanten bé el pas del temps són les populars o tradicionals, que La Trinca, com a grup de revetlla i ball d'envelat que eren a l'inici, van recuperar i popularitzar: "alegria, és festa major; prim, prim, prim i mort de gana; l'airet de la muntanya o el tren pinxo de Banyoles". Les més o menys polítiques, tot i haver perdut, evidentment, vigència i càrrega provocadora, encara es deixen escoltar, malgrat que les lletres, que en el seu moment ens semblaven valentes i clarividents, com La dansa del sabre, Com el Far-west no hi ha res, L'OTAN El Danubi és blau, ara les trobem més o menys simpàtiques però clarament ingènues i superades.

Però és en l'àmbit dels costums i, sobretot, la sexualitat, on La Trinca no tan sols ha perdut tota la gràcia sinó que produeixen directament vergonya aliena. Pensar que determinades cançons van poder semblar, no fa tants anys enrere, divertides i provocatives per a una part molt important de la població adulta d'aquest país ens explica quin nivell de misèria moral ens van deixar 40 anys de dictadura. Que cançons com La patata, No ve d'un pam, El baró de videt, Trempera marineraEl tres cames triomfessin com ho van fer ens demostra fins a quin punt havia fet forat la repressió i infantilització imposats pel franquisme i els seus aliats ideològics .

Era la intenció del programa, entenc, revitalitzar La Trinca i, fins i tot, reencarnar-los en tres cantants joves per situar-los, de nou, en el panorama festiu del país. No hi tenen res a fer; el resultat serà exactament el contrari: el concurs ha servit perquè molts dels que havíem mitificat aquell grup de la nostra infantesa ens adonéssim que es tractava, bàsicament, d'una versió musical, nostrada i més o menys progre, això sí, de la cultura del destape, l'Esteso i el Pajares.

Per sort, avui, cantar en català ja no és garantia d'èxit perquè són moltíssims els grups que ho fan de forma espontània, i parlar de culs, pits i vàters ja només fa riure alguns alumnes de primària, i els seguidors de l'Albert Pla.