T
othom té clar que s'ha de reduir el deute públic i que les administracions han d'estalviar. També les comunitats autònomes, responsables d'una part molt important de la despesa. La qüestió és com. Les despeses augmenten sense límit i els ingressos, esclaus amb el nou sistema de finançament d'impostos molt vinculats a la bona marxa de l'economia, decreixen de manera espectacular. La crisi, que tot ho posa a prova, amenaça les costures d'aquest estat del benestar. Sanejar els comptes és vital per impulsar la recuperació econòmica, afirma la vicepresidenta del govern Elena Salgado. Per demostrar als mercats internacionals que això no és Grècia, pretén estalviar 50.000 milions d'euros. El govern central no pot fer-ho sol: les comunitats autònomes sumen el 36% de la despesa davant del 22% estatal (la resta correspon a la Seguretat Social, i la menor part als ajuntaments, diputacions, etcètera). Els models de finançament -quatre en 16 anys- duren fins que la despesa ja torna a superar els ingressos. Aquesta desenfrenada cursa ha desembocat en un model de finançament lligat als impostos més exposats a pujades i baixades de l'economia. Les pensions són una excepció i estan al marge d'aquests avatars. Un model similar, independent de conjuntures, que estalviï en bonança per a quan hi hagi forats, és el que proposen alguns experts per a la sanitat i l'educació. Un fons especial, com la guardiola de la Seguretat Social, perquè el sosteniment dels serveis bàsics no estigui a l'atzar de les fluctuacions. Sigui aquest o un altre el camí, aquesta és la qüestió. El cas és abordar-la, reflexionar-hi i discutir-la. No comprar temps per no resoldre res i fugir cap endavant, vella tàctica a la qual són tan addictes en els dies negres els mals governants.
