D

èiem ahir que les accions legislatives per modificar el capteniment del Tribunal Constitucional no solucionarien el problema de fons: PSOE i PP no mouran un múscul per evitar que l'Estatut sigui descafeïnat i desautoritzat, i l'únic discutible és l'abast de les amputacions. Davant d'això, què ha de fer el Parlament de Catalunya?

Sens dubte, pronunciar-se. Democràticament, i amb contundència. Demostrar la força política del país, i que a Madrid arribin a creure que va de veres. No és una sortida jurídica, però el TC tampoc no és un organisme jurídic, sinó polític, i sensible als corrents de la política. Les seves resolucions estan ben revestides d'arguments jurídics, però un bon jurista pot trobar arguments per avalar l'Estatut o per desmanegar-lo; l'important és la decisió política.

Però a Madrid no es creuran que Catalunya va de veres si CiU i PSC persisteixen en el seu tacticisme habitual. Pensaran: "no hi ha perill, o els uns ens obeeixen perquè són dels nostres, o pactem amb els altres". Això ja va passar amb la negociació de l'Estatut. La unitat al Parlament va astorar Madrid, però quan van veure que el PSC assumia el ribot d'Alfonso Guerra i que Artur Mas s'ho empassava a canvi d'una incerta promesa de presidència, es van fregar les mans.

Perquè a Madrid s'ho creguin cal que el Parlament de Catalunya es pronunciï quasi per unanimitat -ja entenem que PP i Ciutadans no s'hi sumin- i proclami aquelles coses que diu l'Estatut i que se suposa que es consideren sagrades, i potser alguna més i tot. És a dir: que en nom de Catalunya i en exercici de la seva sobirania, afirmi que és una nació, que el català és la seva llengua pròpia, que aquesta llengua és prioritària en tot els àmbits, que les relacions amb l'administració de l'estat parteixen de la bilateralitat, que els impostos dels catalans són els impostos de Catalunya, etcètera. I que qui negui tot això està desafiant els ciutadans de Catalunya.

Un pronunciament d'aquestes característiques no té efectes polítics ni jurídics immediats, però pot obrir la via del respecte i, per tant, a assoliments futurs, mentre que les altes vies no porten enlloc. Però, és clar, perquè un pronunciament del Parlament català provoqui atenció i respecte cal que l'endemà els seus protagonistes no s'arronsin i es desdiguin a les Corts espanyoles, sigui per disciplina socialista, sigui per pactisme convergent.

Però no tota la política catalana passa pel Parlament. En parlarem demà.