E
l sistema lingüístic vigent a l'escola catalana ha estat avalat repetidament per les més altes instàncies jurídiques, incloses les de la Unió Europea i el Tribunal Constitucional espanyol. Ha funcionat de forma eficient durant més de dues dècades segons tots els barems d'avaluació, no ha generat conflictes i ha permès avançar -no fins al grau necessari- en l'objectiu que tots els ciutadans de Catalunya dominin les dues llengües. El sistema és imprescindible, sobretot, per garantir el dret de milers d'infants de llengua familiar no catalana a no romandre monolingües en un país bilingüe en el qual, malgrat tots els malgrats, conèixer el català encara és un avantatge personal i professional. Cal, alhora, garantir la supervivència d'una llengua en una situació delicada enfront d'un gegant com el castellà. Així ho han entès repetidament els ciutadans en votar de forma molt majoritària els partits que ho veuen d'aquesta manera, tots menys el PP i C's. Ara, el Tribunal Suprem, com a conseqüència de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut, dóna la raó parcialment a tres pares i determina que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l'escola. Més enllà de l'efecte que fa que un jutge esmeni ?-un altre cop- una llei amb ampli suport, cal precisar les conseqüències exactes del pronunciament. És important subratllar que el Suprem indica també que les hores de classe en cada llengua seran les que es considerin adequades. Això ho decidirà l'únic que lògicament pot fer-ho, que és el Govern de la Generalitat. I l'evidència aclaparadora diu que, si la immersió plena amb prou feines aconsegueix l'objectiu perseguit, no té sentit aigualir-la retallant hores de català. Cal, per tant, tenir present el que diu el Suprem -cap govern no pot ignorar una sentència- alhora que es preserva serenament i sense més escarafalls dels imprescindibles un sistema demostradament necessari, acceptat i positiu per al país i, sobretot, per a tots els seus ciutadans.
