J

a hi tornem a ser! Quantes vegades hem arribat a dir "ja n'hi ha prou" i quantes vegades més ens obligaran a repetir-ho? Per què arribem a ser tan masoquistes i ens sotmetem reiteradament al maltractament i la humiliació?

Fa uns mesos van ser les engrunes del nou model de finançament, després l'Estatut passat pel ribot, i ara l'agressió a la immersió lingüística. I demà amb què se'ns agredirà.... si és que encara queda alguna cosa per carregar-se!

Una vegada més -i ja en són...-, les actituds hostils d'aquest estat centralista es continuen repetint. Quan no és el Tribunal Constitucional és el Tribunal Suprem, i quan no són els tribunals aleshores ressorgeixen el fatxes nostàlgics del franquisme. En aquesta Espanya casposa i de pandereta, la independència dels organismes judicials és pura quimera.

Com en tantes altres situacions, ara tornem a escoltar el caduc discurs polític dels d'aquí a casa nostra lamentant-se del maltractament que freqüentment patim, i que al capdavall només serveix per contenir l'emprenyament del personal uns quants dies.

I és que tenim una classe política que no acaba d'entendre -o no li interessa- el missatge que reiteradament una bona part de la ciutadania li ha fet arribar. En finalitzar la multitudinària manifestació del 10 de juliol passat, i després d'haver de suportar els improperis que nombrosos manifestants els van adreçar, semblava que els polítics havien aconseguit entendre la interpel.lació, però malauradament va ser un miratge de pocs dies. Com en tantes altres ocasions, la unitat a la qual els polítics van apel.lar es va acabar esmicolant i novament van imposar-se els interessos propis de partit per sobre dels interessos col.lectius del país.

Caldrà tocar una altra vegada el xiulet des de la societat civil per tornar a retrobar-nos de nou al passeig de Gràcia, i donar una altra patriòtica lliçó a la classe política?

Mentre continuï faltant la necessària unitat política, aquest estat centralista ens continuarà manegant com sempre ha fet, i com ja va sent habitual nosaltres continuarem flagel.lant-nos com uns babaus pel tracte rebut. I res més... és tot el que sabem fer!

Alguns països sense tanta "tradició democràtica" (?), com és el cas de l'antiga Txecoslovàquia, ens han alliçonat respecte de com pacíficament cadascú pot arribar a ser el que pretén ser i el que realment és. I si fem un exercici de memòria històrica comprovarem com des de la desobediència civil ?-i també pacíficament- n'hi ha que van aconseguir la seva independència derrotant tot un imperi.

Aquí a casa nostra, però, mentre continuem amb una classe política entretinguda a mirar-se el melic i que anteposi els interessos partidistes per damunt dels del país, continuarem sent un poble perdedor. I, sincerament, aquest poble no és mereixedor de tanta derrota!