E
ncara queden monàrquics i republicans que consideren transcendental i innegociable aquesta característica de la forma d'estat, però a una gran part de la ciutadania espanyola el tema li rellisca, i això es deu en bona mesura a la personalitat de Joan Carles I. Als republicans tebis no els molesta un rei que no s'esforça a manar, i són escassos els monàrquics de la vella escola que voldrien veure'l donant ordres a tort i a dret. Però no és només la dimensió del rol, sinó la forma de jugar-lo, el que ha mantingut viu el consens joancarlista. Una de les expressions d'aquest saber estar és el que s'ha anomenat "campechanería" del monarca, de la qual hem tingut una mostra aquesta setmana passada en la seva reacció a la broma telefònica d'un periodista de Catalunya Ràdio, el qual va trucar a la Zarzuela de part "del senyor Mas, des de Catalunya" per felicitar-lo per l'aniversari. Efectivament, trucava de part del senyor Mas: de Pere Mas, director i presentador del programa radiofònic Tot és molt confús. La comunicació va arribar a establir-se, i des del primer instant es va aclarir l'equívoc. El rei s'ho va prendre bé, va agrair la felicitació, i adéu-siau. Quina diferència, ja que hem parlat de Cuba i de Chávez, amb la reacció de Fidel Castro a la broma radiofònica que va simular una trucada del cabdill veneçolà. El dictador cubà va cobrir els seus autors, en directe, d'epítets grollers i homòfobs. Per descomptat, no va mostrar la "campe-chaneria" joancarlista. També és veritat que l'autor de la broma catalana, un cop establerta la comunicació, es van afanyar a descobrir el joc, mentre que a la broma cubana, signada per anticastristes de Miami, van marejar Castro durant uns quants minuts abans d'etzibar-li: "caíste, dictador!", entre fortes riallades. Gran és la distància entre les dues actituds de bromistes i embromats, tan gran com la que separa una monarquia parlamentària d'una dictadura tercermundista. La ciutadania s'ho passa bé amb aquets monarca tan "campechano", encara que, després de la conversa, a la Zarzuela li faltés temps per trucar a l'emissora catalana i preguntar al director a què estaven jugant els seus subordinats. Com a resultat, la broma no es va arribar a emetre (però va estar a YouTube prou temps per deixar petja). I és que una cosa és la "campe-chanería" formal i una altra la irritació institucional que s'expressa reservadament. En segons quin mitjà espanyol haurien despatxat l'autor. I a Cuba ja ens podem imaginar què li hauria passat, oi? Però Catalunya Ràdio, per sort, és una altra cosa.
