E

l creixement del sentiment independentista és una realitat ben palpable els darrers anys en el conjunt de la nació catalana. Fa poc més de quinze dies, unes tres-centes persones es van trobar per sopar, tot compartint l'ideal independentista a la comarca de Bages. Entre els assistents, alguns sectors empresarials i dirigents locals i comarcals de Convergència i Unió, que parlaven entre ells animadament sobre qüestions relatives a la independència del país. El gran mèrit dels organitzadors és, al meu entendre, haver estat capaços d'aglutinar els diversos sectors independentistes, però també -i sobretot-, representants de les classes benestants, que d'una manera oberta i manifesta van participar de l'acte festiu i reivindicatiu alhora.

En aquests moments, pel que fa a la situació del moviment independentista català, ens trobem en la paradoxa d'un important creixement social que abasta amplis sectors de la nostra nació, però que curiosament no acaben de surar políticament, a causa, sens dubte, de les divisions partidistes i de les capelletes instal·lades des de fa temps en aquests partits, que semblen buscar més l'interès personal que no pas les itaques col·lectives. La necessitat d'una profunda renovació pel que fa als seus actuals dirigents és una demanda social que ja fa uns anys que dura i que a partir d'ara sembla que majoritàriament s'està d'acord a tirar-la endavant, per tal de canalitzar adequadament aquestes aspiracions i engrescar de nou el major nombre de persones vers l'ideal independentista.

Però potser no són aquestes evidències les més preocupants. Sap greu que la societat no s'impliqui massivament en la qüestió del dret a decidir. Tot demòcrata, gairebé per definició, hauria d'estar al costat de les iniciatives d'aquest tipus, ja que, com hem demostrat a bastament i col·lectivament, som una nació. I, per tant, tenim tot el dret a decidir per nosaltres mateixos. Defensar la democràcia passa també per reivindicar els drets col·lectius dels pobles, una de les grans mancances de l'actual Constitució espanyola, que potser ja seria hora que els demòcrates estatals adaptessin als nous temps i a la realitat plurinacional de l'estat.

Personalment, em desagrada i em fa sentir incòmode veure les cabrioles ideològiques de dirigents socialistes catalans com ara Joaquim Nadal, historiador de professió i defensor acèrrim de la nació catalana, que es queda sense arguments i no pot justificar adequadament la negativa del seu partit, a defensar el dret a decidir del seu poble, cada vegada que són invitats a fer-ho. Malament anem com a país si els principals partits que a la pràctica diuen que ens representen a les institucions volen justificar l'injustificable, amb subterfugis pseudopolítics.

El dret a decidir és consubstancial amb la democràcia, i l'opció personal i lliure de cadascú, sigui la que sigui, ens farà més forts com a nació. És de sentit comú.