D
esprés de 30 anys de democràcia, posa vermell haver de recordar on era la llei -de part de la República- i on va estar el delicte -de part dels colpistes.
A hores d'ara és molt perillós per a la salut moral i política catalana i espanyola que encara es pretengui equiparar el govern legítim d'una nació democràtica amb la facció militar que es va revoltar contra l'Estat que s'havia compromès a defensar. Reconeguem que la nostra memòria institucional encara està lluny de la veritat i que una part de la societat catalana i espanyola ignora i revisa aquesta història de legalitat de la Segona República espanyola.
Aquest any se celebra el bicentenari de la Constitució de Cadis, els bicentenaris de les independències iberoamericanes, i fa uns mesos hem recordat el 30 aniversari del 23-F, el cop fallit. No té en aquest sentit cap sentit, valgui la redundància, i és injust que el govern espanyol mantingui la Segona República espanyola en l'oblit quan es compleixen 80 anys de la seva proclamació i 75 anys del cop d'estat feixista; 80 anys que és l'esperança de vida d'un espanyol, de manera que això té la seva rellevància històrica. Si no es fa avui, no es farà amb espanyols que van viure aquella època.
Recordar no és per a nosaltres un exercici nostàlgic, recordar seria en la nostra opinió l'ideal, un relat compartit dels espanyols en relació amb la seva memòria democràtica. Si no ho fem, a falta d'una campanya pedagògica de l'Estat democràtic, la versió del vencedor continuarà imperant de forma insolent i els colpistes seran els bons del drama humà de la guerra civil. També continuarà imperant la falsa equanimitat d'aquells que diuen: tots van ser bons, tots van ser dolents, tots tenien raó o, el que és el mateix, ningú no la tenia, ningú no tenia legitimitat, en relació amb la República i amb els colpistes.
Quin valor pot tenir un ensenyament de la història contemporània si la majoria dels estudiants ignora el que va passar el 14 d'abril del 1931, si a la major part dels programes no s'arriba a la història contemporània d'Espanya? Però no només és un exercici de nostàlgia, té a veure amb el nostre present, per exemple, per a mal, amb el processament del jutge Garzón en la seva investigació dels crims i desaparicions del franquisme, un processament que llança a la societat espanyola un missatge que continua sent perillós demanar comptes al franquisme, un deute pendent de la justícia, una humiliació, una nova humiliació a les víctimes.
La República va portar el vot de la dona i el dret al divorci i la interrupció voluntària de l'embaràs, la República va plantejar la reforma agrària, la República va potenciar la sanitat pública, va dignificar l'escola i els seus mestres, va desenvolupar el progrés social, la República va establir la separació entre Església i Estat i va abordar la configuració de l'Espanya autonòmica. És veritat que la República també va cometre errors, però en aquest sentit, en expressar que la sobirania resideix en el poble, la Constitució republicana del 1931 va ser l'antecedent directe de la nostra Constitució del 1978. Som molts els qui tenim aquesta doble lleialtat: la lleialtat a la Constitució en vigor, que hem de complir i desenvolupar per millorar-la, i la lleialtat al que va suposar un dels moments històrics més nobles que ens poden enorgullir, encara que fracassat, l'impuls democràtic de la Segona República. Des d'aquestes premisses, en llibertat i en democràcia des de fa més de tres dècades, hem de retre a la Segona República i als seus protagonistes l'homenatge que es mereixen i que encara no han rebut.
Per això, els governs autonòmics i el Parlament espanyol tenen el deure de demostrar el seu reconeixement institucional als qui van representar en moments crítics de la nostra història aquests valors de llibertat i de democràcia que avui considerem consolidats, ens van representar a la República, en la lluita contra el franquisme i en la construcció democràtica d'Europa, en la qual ells van ser també avantguarda de la derrota del nazisme.
Reivindicar la seva memòria és creure també en el nostre futur. No hem de considerar plenament acabat el procés de transició de la dictadura a la democràcia mentre no es reconegui la veritat de la nostra història recent, mentre no es reparin els danys, mentre no es faci justícia. Trenta anys després encara tenim deutes pendents.
