S
'edita a Madrid una premsa hiperpolititzada, de vegades amb edicions perifèriques, que té una gran influència directa entre els habitants de la cort que formiguegen pels espais dels diferents poders (formals i reals), i indirecta a la resta de l'estat perquè inspira el pensament de les elits pensants del que anomenen "províncies". És una premsa que sempre ha estat de posició i de batalla, però que ha anat accentuant el seu perfil d'arma adscrita a una o altra trinxera a mesura que la política espanyola es polaritzava en un bipartidisme quasi perfecte (al qual només fa realment nosa el cigró autonòmic, i prou que se'n queixa). Ara mateix, en un costat de la línia del front trobem El Mundo, ABC, La Razón i La Gaceta, la darrera incorporació i la més immoderada. Sumen 2,4 milions de lectors. Al costat contrari trobem el veterà El País, encara líder de vendes i d'audiència, i el jove Público, l'aposta del català Jaume Roures. Sumen 2,2 milions de lectors. Un panorama força igualat. Els quatre primers volen que Rajoy sigui president; els altres dos han anat fent costat al govern socialista. Després, a cada front hi ha les seves tensions: El País va apostar per Rubalcaba i Público per Chacón; ja saben qui va gua-nyar.
En el debat sobre les eleccions, els quatre primers secunden la tesi del PP que les exigeix per a ahir, mentre que els altres donaven per bons els arguments socialistes a favor de culminar abans les reformes pendents. Fins dilluns passat, dia en què El País va fet un gir i va demanar la convocatòria immediata, a través d'un editorial i d'un article signat pel seu primer director i actual president, Juan Luis Cebrián. L'editorial argumentava que Zapatero s'ha demostrat incapaç d'impulsar les reformes que justificarien esgotar la legislatura.
Fa quinze anys, un article de l'escriptor Manuel Vicent al mateix El País, llavors molt més poderós que ara (en deien "la bíblia"), en què donava per liquidada l'etapa de Felipe González al govern i per esgotat l'impuls del 1982, va ser llegit com l'epitafi del felipisme, que no va trigar gens a caure. Quan l'articulista estrella del gran suport periodístic del govern s'hi girava d'esquena, el final era imminent. Ara el pes relatiu del diari és menor, i les raons d'uns i altres poden ser diferents, però la seva presa de posició fa que els diaris madrilenys que demanen eleccions anticipades i immediates representin el 90% de tots els exemplars venuts. Un clam eixordador que al president del govern li serà molt difícil d'ignorar, sobretot si Rubalcaba ho veu de la mateixa manera.
