P

asso per caixa a l'hipermercat i, quan la noia em torna el canvi, i d'una manera gairebé rutinària, la corresponc amb un "gràcies, maca". Però allò que a mi em sembla rutinari ha deixat de ser-ho fa temps i la caixera amb mira amb un gest de franca sorpresa. "Caram, no és gaire habitual que et diguin això". "M'ho dius de debò?", li demano. "I tant! És més habitual que moltes vegades saludis la persona que passa per caixa i ni tan sols et contesti". Llavors no se'm va fer estrany que aquella frase meva de pur compliment li hagués sonat com una raresa. De fet, i pensant-hi una mica, jo mateix, en múltiples situacions diàries i en els llocs més diversos, he observat -com ho deu haver observat tothom- que la cordialitat en segons quins àmbits comença a semblar un exotisme.

En cap manual de butxaca d'aquells que ens il·lustren per dir quatre coses en una altra llengua quan anem de viatge, no hi falten les tres expressions bàsiques per dirigir-nos als nadius en qualsevol trobada: "si us plau", "gràcies", "de res". Moltes vegades -juntament amb un "hola" i un "adéu"- són suficients per franquejar la barrera que separa dos idiomes, per distants que siguin. Amb aquestes cinc paraules i una rialla escurces la distància entre dues cultures i fas que el llenguatge internacional dels gestos sigui menys tosc i esdevingui amable. Però en el dia a dia al nostre propi país molt s'obliden d'aquestes paraules bàsiques i es mouen per la vida esquerps, fastigosos, no saps si estúpids o amargats, però gens disposats a fer-nos la convivència una mica més grata. És davant d'aquest panorama tan pobre que un dia algú es va inventar els cursets d'atenció al públic i des de llavors ens podem trobar en situacions com la que vaig viure un cop en una botiga d'una coneguda cadena. Durant l'estona que vaig estar tafanejant prestatges la dependenta anava saludant cada persona que entrava, amb la mateixa frase: "el puc ajudar en alguna cosa?". En poca estona li vaig sentir dir vint vegades les mateixes paraules amb aquella cantarella mecànica que li deurien proposar en algun curset de l'empresa i que ella, amb el millor somriure possible, repetia sense defallir.

Entre el mutisme dels mal educats i la simpatia forçada de la cortesia comercial, tractar els altres amb un somriure cordial i una paraula amable no és pas tan difícil. Més enllà de la simple correcció, el tracte afable compensa a qui el brinda i a qui el rep, rebaixa tensions i ens reconforta a tots de moltes ingratituds.