L
a primera Diada Nacional de Catalunya després de les darreres eleccions autonòmiques i municipals, que van significar un capgirament notable i l'assoliment per part de CiU d'un protagonisme com no recordava en els darrers anys, arriba quan falten poc més de dos mesos per a unes altres eleccions, les generals espanyoles, del resultat de les quals dependrà el marge de maniobra del Govern català. La proximitat de les urnes, tant futures com passades, incideix sens dubte en les preses de posició d'aquesta Diada, que l'actualitat ha fet que vingués marcada per dos fets que, malgrat la coincidència, tenen notables diferències: la interlocutòria del TSJC sobre la llengua vehicular de l'escola catalana, que qüestiona el model d'immersió vigent, i la reforma exprés de la Constitució espanyola a càrrec dels dos grans partits estatals i sense participació ni dels autonòmics ni els minoritaris. En aquest darrer cas, la crítica té dos orígens diferents: el pensament d'esquerres que rebutja les polítiques de dèficit tendint a zero amb l'argument que se solen traduir en retallades socials, i els que, com CiU, defensen l'estabilitat pressupostària com a filosofia però no estan d'acord que s'imposi des de Madrid, en mal moment i sense la seva participació, com ha succeït. Ben diferent és el cas de la interlocutòria sobre la llengua, davant la qual han saltat com una sola molla i amb una plena coincidència de plantejaments la majoria de formacions polítiques que avalen el model vigent, i que sumen el 84% del Parlament de Catalunya, així com amplíssims sectors de la societat civil i cultural, i especialment l'educativa, que sap millor que ningú fins a quin punt el model vigent és garantia de convivència i cohesió social. Catalunya no pot badar: ha de fer pinya amb fermesa però amb intel·ligència per defensar allò que li és essencial, i evitar qualsevol pas enrere en aquest delicat terreny.
