L

a situació de la línia de Renfe entre Barcelona i Manresa és tan precària que, a mesura que va passant el temps i la precarietat es va fent clamorosa, tot plegat va agafant un to de farsa. La notícia que un globus -un globus normal i corrent, dels de les festes infantils- embolicat a la catenària va deixar la línia sense servei en direcció sud durant més d'una hora sembla extreta d'una pàgina humorística, però és absolutament real. I l'incident s'esdevé, justament, pocs dies després que una delegació del màxim nivell de les institucions del Bages tornés amb les mans buides d'una reunió a la Generalitat. Ni més ni menys que l'alcalde de Manresa, el president de la Cambra de Comerç i la presidenta del Consell Comarcal van encapçalar una delegació que pretenia desencallar la manca d'alternatives de futur que tenen plantejats els trens del Bages. Si l'ambaixada era del màxim nivell disponible, la recepció no va ser l'equivalent: l'interlocutor va ser el secretari general de Territori i Mobilitat, Damià Calvet, que va recordar a les autoritats bagenques que no hi ha cap possibilitat de millorar el servei de tren a mitjà termini amb semidirectes, que perjudicarien els intocables usuaris del Vallès, ni cap horitzó de millora per a l'embús del tram sud de l'eix del Llobregat. La presa de posició conjunta del ferro bagenc, per tant, va resultar ben poc decisiva. Una vegada més, va quedar palesament de manifest que la inexistència de la Catalunya central com a entitat administrativa és un problema greu; no hi ha pes institucional perquè no hi ha demarcació ni diputats de la demarcació, ni res del que porta associat, ni cap mena de visibilitat política, i d'aquesta manera no hi ha manera d'influir. Dilluns, el President de la Generalitat es va estarrufar a Iberpotash, però convé tenir ben present que l'estimulant inversió de l'empresa minera requereix un ramal ferroviari d'ample europeu que resta lluny d'estar garantit. Si s'acaba fent no serà perquè el territori ho necessiti i ho exigeixi, serà perquè Iberpotash pagarà. Ja és ben trist. Ha de ser sempre així?