T
rista situació la del país en aquests moments. Sense perspectives de sortir aviat del forat de la crisi econòmica, amb amenaces greus sobre la seva identitat nacional i sense acabar-se de decidir a emprendre clarament el camí de l'emancipació. Tot un cúmul de circumstàncies adverses que certament entrebanquen però que tenen com a conseqüència positiva que una part creixent de la societat catalana s'ha anat convencent que d'aquesta manera el país no pot continuar. Fa ben pocs dies ho expressava així l'expresident Pujol: "construir un país amb el finançament actual i l'orientació política actual no és possible".
I és que la sensació que s'està arribant al fons del sac es fa evident. Tots els esdeveniments econòmics i polítics de la setmana aboquen al pessimisme. Com per exemple la nova etapa de recessió que ja ha estat anunciada a l'Estat Espanyol mentre d'altres països de la Unió Europea fa temps que donen la crisi per superada. Els detalls són significatius: Alemanya té més treballadors en actiu que mai i un índex d'atur del 6%. Segur que a Alemanya tampoc no lliguen els gossos amb llonganisses però indiscutiblement deuen haver fet les coses millor que al sud del Pirineu. Un altre detall: el 90% dels nous aturats quer hi ha hagut a Europa entre final del 2010 i ara es concentren a Portugal, Espanya i Grècia. Contrastant amb aquestes dades tan negatives cada vegada més ciutadans s'adonen que Catalunya (i el País Valencià i les Illes) no tindrien dèficit públic sense l'espoli fiscal a què es veuen sotmesos.
Però resulta que l'espoli fiscal és una de les lloses més ben assegurades durant el franquisme que els catalans no ens hem pogut treure de sobre. Realment el franquisme no ha pas desaparegut, sinó que continua subjacent en el substrat polític del PP, en les giragonses centralistes del PSOE i en sectors molts importants dels mitjans de comunicació espanyols. Un substrat que ha aparegut a la llum pública aquesta setmana en l'inacceptable comportament de la policia a València, en la qualificació d'enemics dels escolars que protestaven, en l'intent del PP de suprimir l'escarransit ús del català, el basc i el gallec al senat de l'Estat o en la negativa a habilitar el port de Palamós com a frontera Schengen per tal que hi poguessin accedir viatgers de fora de la Unió Europea. I també en el refús a Alfred Bosch, d'ERC, designat pel grup mixt del Congrés per formar part de la Comissió de Secrets Oficials. Un independentista, és clar, no pot conèixer els secrets de l'Estat. Allò que dèiem: el franquisme subjacent aflora cada cop amb més claredat.
