L

es societats classistes utilitzen el fenomen de la pobresa com una eina de distensió per exercir un poder legislador sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, com més enorme és el creixement de les fortunes empresarials, més gran és la depauperació de la població. Càritas assegura que la majoria de les persones que busquen assistència social provenen de l'atur. En què quedem? Repartir beneficis abans per evitar caure en la pobresa a llarg termini? El que presumptament no farà Càritas ni cap altra empresa d'almoines assistencials és conscienciar aquestes persones en situació de pobresa o risc d'exclusió social en la dialèctica de per què realment són pobres. Actuen de placebo del sistema, una cambra fosca on als pobres se'ls engreixa amb mentides i sucres de colors fins que tard o d'hora tornin a la crua realitat, ja que queda demostrat que la caritat i l'almoina només purguen la pobresa, però no l'elimina de soca-rel.

La pobresa és sistèmica i té l'origen en la relació capital-treball, i les diferències que genera. Es poden organitzar bancs d'aliments, menjadors socials, o crear institucions per atendre els més necessitats, que solament ajudaran a suavitzar el rigor de la pobresa en aquests col·lectius. El gran poder (la gran banca i les multinacionals majoritàriament) disposa dels mecanismes per exercir el control sobre els empobrits: la política i llurs lleis, l'assistència social i, en última mesura de forma punitiva clarament, la repressió policial, judicial i penal.

En el capitalisme estructural, la pobresa neix de l'explotació, de la diferència entre la riquesa que produeix el treballador/a, però com que és apropiada pel capitalista de torn, aquest lliura a l'obrer una part inferior en forma de salari. És a dir, el treballador sempre percep una part menor de la que produeix, i l'empresari s'apropia la diferència que pertocaria al treballador/a, el que es coneix com la plusvàlua.

Cal dir que les administracions sovint s'han excedit a l'hora de regular la convivència, tot volent monopolitzar no només la força o la violència, sinó fins i tot la solidaritat, la qual cosa ha generat una de les pitjors formes d'alienació política i impotència en bona part dels ciutadans. Així per sobre, el moviment del voluntariat i les ONG de signe divers tindrien un mèrit especial pel fet de desenvolupar la seva tasca solidària en una època tan individualista com la nostra. Ens agradi o no, som així, per una bona idea ens mobilitzem seguint falses consignes passatgeres i transitòries, però, en canvi, la realitat de la pobresa ens rellisca toltament perquè no l'entenem o senzillament no podem contrarestar-la amb mesures dissuasives com l'almoina o la caritat.

Això em porta a fer-me preguntes: els partits d'esquerra en els diferents parlaments i administracions, no s'han convertit en aparells del poder? Els elements conservadors i la dreta política encaixen millor els cops i els canvis bruscos que els progressistes i l'esquerra política? Qui marca la diferència entre els més pobres i els no tan pobres?