S
embla ser que s'ha consumat la "fumata blanca" monàrquica. Unes calculades i forçades paraules reials han provocat un orgasme nacional. Llegint o escoltant alguns periodistes i tertulians televisius, resulta que al capdavall de tot plegat tenim un rei que no ens el mereixem. Als habituals salvadors de la pàtria, aquests dies se'ls ha acabat el manual gramatical d'adjectius superlatius.
Enmig de tant rebombori carnavalesc d'adulacions i servilismes, alguns mitjans de comunicació han silenciat (altres hi han passat de puntetes) una altra notícia d'actualitat. La referent als correus electrònics relacionats amb les presumptes irregularitats del gendre reial en el negoci del l'Institut Nóos... i tot el que se'n despenja. En aquests correus que s'han fet arribar al jutge de la causa judicial, hi apareixen al·lusions referides tant al rei com a la infanta.
Tornant, però, a la crisi de la cacera, algunes persones properes a la xafarderia de palau confessen que l'escenografia de la disculpa reial va estar degudament planificada. I pel que sembla, amb bon resultat, ja que com a conseqüència de l'escenificat penediment, no tan sols el monarca ha resultat indemne de la relliscada, sinó que fins i tot n'ha sortit reforçat, segons diuen les enquestes.
S'intuïa que entre la cacera i altres històries que esquitxen diferents membres de la família reial, l'actual desprestigi de la monarquia augmentaria. Però, finalment, no ha estat així. Només han calgut tres breus frases -de tres mots cadascuna- per purificar la deteriorada imatge.
Així doncs, la croada a favor del manteniment de la monarquia està donant els resultats desitjats. I tothom que continuï qüestionant la seva legitimat està condemnat/da als inferns.
Amb motiu d'aquests incidents, novament s'ha pogut escoltar la folla cantarella que centra el debat del model d'estat tot referint-s'hi d'una forma simplista : els seus costos econòmics i la "campechanía" monàrquica. Ja està bé de foteses. Ja n'hi ha prou de fariseismes i d'interessats interessos patris.
Cal més rigor i situar el debat en termes de legitimitat. La dialèctica política cal que sigui conseqüent amb si mateixa, ja que quan convé sempre se'ns recorda la sobirania de la ciutadania en un sistema democràtic. La successió del poder dinàstic de la reialesa pertany a temps remots del feudalisme.
Per tant, aprofitant ara tanta bondat reial disposada a reconèixer públicament els seus errors, cal apel·lar a la seva rectitud perquè democràticament doni l'oportunitat a la ciutadania per opinar -i decidir- si vol o rebutja la monarquia.
