J
a dic per endavant que penso que actualment som un país que es troba controlat pels porucs i pobres d'esperit sistemàtics, especialment en el món de la política. Fa molts anys potser era una altra cosa, però a dia d'avui aquest és el pano-rama. Els fa una mandra majestuosa haver de defensar fins al final la nostra dignitat col·lectiva i ja s'arrossen i ensenyen els seus límits abans de seure a negociar amb el bàndol contrari. Quina manera més estúpida de fer-ho! Estratègicament lamentable. En tenim, desgraciadament, un parell d'exemples ben recents: les declaracions dels principals dirigents d'uns partits importants, el PSC i UDC, especialment el primer, davant la clara deriva cap al sobiranisme que emprèn CDC, de grat o per força -això es veurà quan toqui- atesa l'asfíxia premeditada a què ens sotmet el govern de l'Estat.
Efectivament, per una banda, l'acabat d'arribar -Pere Navarro- qüestionant d'entrada el pacte fiscal i la creació de la hisenda pròpia que ha apuntat el president Mas, comparant-la amb el frustrat pla del basc Ibarretxe. I l'altre -que es manté al capdamunt eternament- dient que la independència ni interessa ni convé perquè divideix. Caram, quina descoberta! Ara es veu que estem tots la mar de bé, sense divisions. Tant l'un com l'altre si el que volen és distanciar-se de Convergència -que és legítim i normal- ho fan de la manera més lesiva per a Catalunya.
Que no s'han adonat que si vols aconseguir un país lliure, respectat i pròsper has de demanar i exigir el màxim a qui el sotmet sota la pàtina democràtica? Si d'entrada ja els véns a dir que t'aturaràs a mig camí i que el teu objectiu és esquifit val més que pleguis. Puc arribar a admetre que ambdós se sentin còmodes com a espanyols, però estic segur que no de la manera actual, sotmesa als dictats d'uns governs clarament ineficients, cars i anticatalans. Senyors, si han de construir una altra Espanya, endavant! Però sàpiguen que no se'n sortiran perquè, per si encara no se n'han adonat, Castella fa segles que s'ha quedat Espanya i no l'admet de cap altra manera i ens vol, doncs, assimilar. Els catalans tradicionalment havíem pensat que si ens deixaven tranquils a casa nostra podríem compartir sostre, però des de ponent aquest escenari els resulta insuportable i fan tothora el possible per desmuntar-lo. No entenc l'estratègia de defensar confederacions amb gent que no en vol ni sentir a parlar i que no es creu la nostra sobirania. Com si fos un pecat anar sols! De veritat es pensen que és atractiva la seva proposta? L'han provada durant tres dècades per no ferir susceptibilitats i encara estem pitjor. Si de debò es creuen Espanya, facin el favor de canviar-la de dalt a baix perquè tothom s'hi senti respectat i, si no poden, pleguin i deixin pas. No maregin més la perdiu, si us plau! I tampoc esperin que Europa ens ho arregli tot, perquè no hi som representats directament.
Avui dia el posicionament intel·lectual a favor de la independència és ampli, raonat i transversal, tant des d'un punt de vista tècnic o econòmic com cultural. Tant és així que no apareixen assaigs i opinions serioses argumentant en sentit contrari. No hi ha, per exemple, llibres com el que coordina Roger Torres, Per què volem un Estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya, publicat per Pagès editors, que ens analitzin i demostrin la seva inconveniència.
Fins i tot diaris financers de prestigi mundial com The Wall Street Journal de Nova York deia fa algunes setmanes que les transferències econòmiques que forçosament pateix Catalunya no passen a cap altra part del món occidental. Això és ser fraternalment espanyols?
