L

a manifestació històrica de la Diada i els passos alhora ferms i serens del president Mas són l'expressió d'una voluntat d'afirmació que des de la sentència del Tribuna Constitucional sobre el nou Estatut ha anat agafant cada cop més força. Un cert trencament amb Espanya s'ha anat configurant afavorit per la manca d'intel·ligència política dels darrers presidents de govern espanyols, incapaços d'interpretar el distanciament creixent i de reaccionar-hi. Per primera vegada des de fa molt de temps, la independència ha deixat de ser una reivindicació utòpica i minoritària. No pretenc pas analitzar-ne amb detall l'origen, però és evident que demostren ben poca lucidesa els dirigents de partits espanyols que busquen en el discurs i l'acció de CiU l'única causa del nou escenari.

Honestament no crec que CiU hagi estat el factor més decisiu en aquesta transformació, que deu als partits espanyols majoritaris més del que semblen disposats a reconèixer. En aquesta nova realitat que s'ha anat definint, la crisi econòmica i el malestar general que s'hi ha associat han contribuït a accentuar aquesta tendència, per la consciència que el dèficit fiscal crònic ha deixat Catalunya en una situació molt més vulnerable.

Catalunya, doncs, comença a pensar-se seriosament com a país independent, però no ho ha de fer pas només de la seva complexitat i de les seves mancances. Catalunya només té sentit: a) si, mantenint el fil roig de la seva personalitat històrica, és capaç d'integrar-hi reeixidament la seva diversitat; b) si, a més, edifica un model institucional de sòlides bases democràtiques, amb consciència social i criteris eficaços de funcionament; c) si referma la seva vocació emprenedora esquivant la dependència excessiva respecte del sector immobiliari o el turístic, i apostant per la indústria, la recerca i les noves tecnologies; i d) si s'inspira radicalment en valors ètics i assumeix la posició central que cal que hi tinguin la formació i la cultura, com a fonaments d'una societat avançada i oberta al món.

No s'hi val l'autoengany de creure'ns millors del que som i de menysprear les qualitats dels altres. Només des d'una tossuda i humil ambició Catalunya pot i ha d'anar més enllà.

Massa sovint el nostre país projecta una imatge d'energies desaprofitades, de no prou compromís, com si ens ho haguéssim cregut massa, com si ens ho poguéssim mirar des de dalt. Doncs així no ens en sortirem.

Cal arremengar-se de nou, serrar les dents, posar-hi imaginació i esforç, i avançar fins i tot amb el vent de cara, com avui. No sé si el desenllaç d'aquesta revifada nacional serà la independència o una cada cop més difícil reorientació constructiva de la relació amb Espanya, però estic convençut que aquesta embranzida ens empeny a fer un pas endavant d'exigència i ambició.