S

i sovint els impulsos contradictoris ens sacsegen, la situació actual es caracteritza per la força amb què es manifesta entre nosaltres la tensió entre sentiments contraposats. La crisi econòmica està provocant l'asfíxia de nombroses iniciatives i costat esquivar el desànim que generen les dificultats de tants sectors i que afecten tanta gent. Però alhora el procés polític que viu Catalunya, plantejat en termes i amb formes profundament democràtics, convida a engrescar-s'hi, a esmerçar-hi il·lusions i energies. El daltabaix econòmic ha tingut l'origen en un creixement fictici basat en la concentració de recursos en una activitat immobiliària desmesurada i allunyada de la solidesa de l'economia productiva. L'impacte de la crisi en la solvència de les entitats financeres i de les institucions públiques ha estat en alguns casos sagnant, perquè n'hi ha que han quedat al llindar del col·lapse, amb la qual cosa no han pogut participar com a actors rellevants en l'indispensable rellançament de l'activitat econòmica i s'han trobat amb limitacions per atendre com calia les persones que estan quedant en una posició més precària. És ben natural que en un context així, de serioses restriccions pressupostàries, les administracions prioritzin, com han fet, les despeses socials, però es fa indispensable reconsiderar el tractament que reben les polítiques culturals, sobretot des del Govern espanyol, on, a més de l'aplicació d'un increment de l'IVA en activitats vinculades al consum cultural que constitueix no tan sols una amenaça, sinó una greu agressió a empreses i professionals d'aquest àmbit, ha introduït dins els pressupostos generals de l'estat del 2013, reduccions dràstiques a les aportacions estats al MNAC, al MACBA, al Liceu, al Palau de la Música, a festivals com els de Porta Ferrada, Peralada, Torroella, al Saló del Còmic,... I és en aquest escenari que es fa evident una actitud lamentable amb relació a la cultura, que parteix de la premissa manifestament falsa que és accessòria, un mer entreteniment, quan, en realitat, la cultura ens fa com som. La cultura ens uneix al món, als qui comparteixen el present amb nosaltres, al paisatge que ens acull, als qui hi van viure abans. La cultura és l'art, la literatura, la música, les tradicions que ens configuren, que ens arrelen i identifiquen. La cultura, a més, alimenta la nostra sensibilitat i la nostra capacitat d'anàlisi crítica. Potser per això n'hi ha que la volen afeblir. I els mateixos que negligeixen la importància de la cultura desdibuixen la condició dels artistes, els creadors culturals i els intèrprets, que, ben lluny de la imatge de privilegiats que de vegades se'n transmet, estan sotmesos a un marc professional d'incerteses i que els deixa en una posició vulnerable en aspectes fiscals, de seguretat social,... Catalunya necessita la cultura per afirmar-se i projectar-se.