A
igües de Manresa és la joia de la corona de les societats municipals i en aquests moments s'està demostrant per què. L'esclat de la crisi ha posat les administracions municipals contra les cordes. No hi ha diners a vegades ni per cobrir demandes socials punyents i la necessitat és una consellera pèssima. Aquest diari va publicar que hi havia empreses que festejaven l'Ajuntament per adquirir l'empresa d'aigües manresana. Això va fer encendre les alarmes, però no van sonar gaire perquè l'alcalde de la ciutat, Valentí Junyent (CiU), va sortir a la palestra per dir de forma inequívoca que Aigües de Manresa no estava en venda. Ho va dir al mateix temps que feia mans i mànigues per tapar forats i ja no li quedava marge per fer quadrar el pressupost municipal. De decisions com aquesta els ciutadans se'n recorden quan es fa públic, per exemple, que Aigües de Manresa serà l'encarregada de reflotar la concessió del complex esportiu de les piscines municipals. En mans del Club Natació Manresa la concessió va acumular un dèficit voluminós i no podia tornar els préstecs concedits per a la construcció del complex esportiu. Quan apareix Aigües de Manresa en escena, el panorama canvia. El seu volum i la seva solvència li permeten renegociar el termini de venciment dels préstecs i treure's l'asfíxia del retorn a curt termini. El coneixement dels mecanismes de la gestió fa possible incrementar els seus actius fins gairebé doblar-los, passant de 30 a 57 milions d'euros, i afrontar les amortitzacions des d'una posició molt sòlida. L'Ajuntament de Manresa ha renunciat als diners en mà d'una possible venda per disposar d'una empresa instrumental de gran potència capaç d'anar solucionant un rere l'altre els reptes que se li han plantejat al llarg de la seva història. Si fos una altra empresa generaria una profunda desconfiança que fes servir el 49% del parc i el llac de l'Agulla com a aval dels préstecs de la piscina. Un cop ha quedat publicat el fet, també és just que quedi dit que, fins ara, Aigües de Manresa no ha fallat mai.
