Ciutat i crisi (II)

a revisió de qualsevol Pla d'Ordenació Urbanístic Municipal, i el de Manresa no n'és una excepció, obre un seguit d'interrogants al voltant dels quals, abans de posar-se a dibuixar cap ratlla, cal cercar solucions i establir consensos. Aquests interrogants són, en general, de dos tipus: els que fan referència al propi model de ciutat, i aquells relacionats amb la seva gestió i finançament, entès no tan sols per aconseguir la finalització o manteniment d'allò que ja està en marxa, sinó també pel que fa a l'engegada de noves infraestructures i equipaments que són necessaris per a la ciutat. La dictadura va obrir un llarg parèntesi que va significar un trencament amb el model urbanístic iniciat a final del segle XIX i principi del segle XX, basat en el concepte d'eixample, i que a Manresa va ser capaç de definir un dels àmbits urbans més reeixits, el del Passeig i Rodalies. Durant el període franquista, la gestió urbanística es va moure a recer dels tempos marcats pel règim i a redós dels interessos d'uns quants escollits. No és estrany, doncs, que el desenvolupament de la ciutat es fes sense cap criteri coherent i deixant per resoldre moltes de les necessitats que el mateix creixement anava generant. La ciutat que vam heretar de la dictadura era una ciutat desestructurada, mancada de serveis i amb dèficits de tota mena, molts dels quals, encara avui, perduren. Tancat aquell període, els primers ajuntaments democràtics no van ser capaços d'engegar un procés de reflexió al voltant de la ciutat que ens havia quedat i de quines havien de ser les seves directrius de futur. Les solucions adoptades foren, en molts casos, continuistes, ja que es van limitar a estirar com un xiclet les trames urbanes existents amb una voluntat més dirigida a endreçar i a regular que no pas a plantejar nous models urbans que aportessin alternatives a allò que, per inèrcia, s'havia anat fent fins aleshores. I aquesta inèrcia s'ha seguit durant anys, apostant fort pel creixement de la ciutat, però aplicant bones dosis d'improvisació i sense pensar gaire en el necessari equilibri de serveis que això implica. Molt sovint, s'han engegat solucions parcials que, en absència d'una política urbanística més global, ha donat com a resultat una ciutat amb mancances estructurals, desordenada i poc coherent, que se'ns mostra com una mena de patchwork mal recosit, fet de retalls de diferents mides i colors. L'administració, que hauria d'haver estat la principal garantia de solvència en tot aquest procés, apareix com un element més del mercat que ha anat a remolc de la situació, de manera que, en molts aspectes, la manca de previsió s'ha accentuat encara més. Però ara, amb el món de la construcció aturat i els ingressos municipals que se'n derivaven també, hi ha la possibilitat d'obrir un nou període que ens permeti reflexionar sobre quines són les qüestions fonamentals que cal resoldre. L'actual revisió del POUM ens brinda una oportunitat única que no podem deixar escapar si volem sortir de l'apatia urbana que ens ha caracteritzat. Sense cofoisme ni demagògia, amb esperit crític però amb la voluntat de sumar esforços, hem de ser capaços d'analitzar la situació en què ens trobem i determinar quina ciutat volem. La política del creixement pel creixement i de les actuacions parcials hauria de deixar pas a nous enfocaments basats en polítiques urbanes globals que procurin una millora substancial de la qualitat de vida dels ciutadans, un concepte que s'hauria de recollir en el nou POUM de forma ineludible. S'ha de posar en valor, ordenar, recosir i fer funcionar tot el que hi ha escampat per la ciutat; créixer ja no ha de ser l'objectiu principal; s'ha de treballar per solucionar tots aquells aspectes de la vida quotidiana que afecten directament els manresans i que malauradament porten molt temps arraconats. L'actual situació ens permet, com a mínim, pensar-hi. I caldrà buscar també noves fórmules per gestionar i finançar els nous projectes que es decideixi tirar endavant. Fins ara, el sistema que s'ha fet servir per finançar molts projectes urbans de caràcter públic ha estat massa vinculat a la creació de nous habitatges; o dit d'una altra manera, aquests projectes, en últim terme, han estat finançats per tothom qui ha adquirit algun habitatge en els sectors afectats i que ara està generosament hipotecat. Què passarà, doncs, amb les operacions que estan aturades o que ni tan sols s'han iniciat però que han deixat tot un sector urbà empantanegat? O amb aquelles altres que només estan en tràmit urbanístic, els terrenys dels quals es van adquirir a preus estratosfèrics i que ara resulten inviables? Com es podran gestionar i finançar totes aquelles actuacions que són necessàries per a la ciutat, amb un ajuntament ja de per si molt endeutat? Fracassat el model de finançament municipal basat en la bombolla immobiliària, la racionalització i la millora de tot un seguit d'accions tendents a vertebrar la ciutat i millorar-ne la qualitat de vida dels seus habitants, han de restar aturats per sempre, malgrat la necessitat que hi ha de tirar-les endavant? Hem de pensar i desitjar que no, tanmateix, el repte que se'ns planteja és important i, entre tots, caldria trobar-hi les solucions més escaients si no volem que la ciutat quedi paralitzada durant molts anys.