S'

apropen moments, dies, mesos o potser anys de moviments ràpids i impetuosos. Tot el que no ha passat en cents d'anys volem que passi en quatre dies. Això significa revolució, l'evolució forçada per fer el temps d'espera més curt. La finalitat? Segurament sentir-se més protagonistes d'una escletxa vital per on ha de passar tota una experiència que, a la llarga, no portarà més enllà de la poètica previsió d'esdeveniments somniats. Cap conclusió definitiva. L'home és així. Sempre cal anar una mica més enllà en l'aspiració legítima de superar-nos i de voler arribar a una plenitud inexistent en aquests paràmetres. L'infant té l'excusa d'una inexperiència lògica. L'adult, simplement, es mou en l'aigua d'un mar que mai ensenya la vora on finalitzar l'aventura, però ens entestem a no pensar gaire més enllà. On arribarem? La condició humana agrairà algun dia un esforç momentani, local i pràcticament inútil? Difícilment entenguem el motiu de la nostra lluita si no preveiem un final que, malgrat haguem guanyat o perdut la batalla, sempre serà el mateix. El buscar la plenitud espiritual, de la qual cada dia estem més lluny.

Sense ser teòleg ni filòsof, sóc capaç d'entendre que tot plegat és una espurna de tot el que ens espera. L'important, el que realment val la pena queda mitjanament arraconat quan ens motiva l'aspiració terrenal més o menys fonamentada en motius històrics, personals o melancòlics. No sabem o no podem mirar més enllà. Creieu-me que no tot s'acaba aquí, ans al contrari. Aquí comença la gran aventura de la vida i mai no sabrem quan s'acaba. Hi ha qui diu que s'acaba amb la mort i jo no hi estic gens d'acord, tampoc. No vull significar-me com a negatiu compulsiu, però estic convençut que la mort és la porta a la continuació des d'una perspectiva diferent i amb una dimensió, fins ara, inexplicable. Creieu, doncs, que val la pena capficar-nos amb disputes banals, comuns i, fins i tot, vulgars? Siguem conscients de l'efímer que és el nostre pas per aquesta circumstància, i treballem per entendre la totalitat de la nostra existència. Amb això no predico l'abstenció en les legítimes aspiracions momentànies, però no cal fer-se massa forts. L'enfrontament, la discussió, el mal fer mai no ha portat a cap conclusió positiva, com a màxim hem descobert el que no s'ha de tornar a repetir, malgrat tornar-hi amb el pas dels anys. Ai, la condició humana! Aquella que ens ensenya a ser valents davant l'adversitat, que ens demana responsabilitats per les nostres actuacions i és capaç de premiar-nos o castigar-nos segons la moral del moment. Deia Sant Agustí: "els qui no volen ser vençuts per la veritat, són vençuts per l'error". La veritat i la mentida, l'error i l'encert, no són més que conceptes i ens poden superar sempre que vulguin, si no és que treballem per una total plenitud, deixant de banda sacrificis inútils i aspiracions atractives però buides. L'home està aquí per deixar empremta, però és una cosa que no es treballa ni s'assoleix. L'empremta la deixa el dia a dia. L'amor, la comprensió i la generositat ens farà molt més plens que tota lluita fora de context. Em sap greu, insisteixo, no trec legitimitat a altres actuacions, però aquesta és la meva i, naturalment, crec que és la millor.