M

anresa va perdre ahir un dels conjunts escultòrics barrocs més importants del patrimoni de la ciutat. El sepulcre del canonge Mulet, obra de Josep Sunyé datada del 1718, va quedar absolutament destruït com a conseqüència d'un incendi provocat pels milers de llànties dedicades a Santa Llúcia que els fidels havien dipositat als seus peus. Es pot dir que és el resultat desgraciat d'un esdeveniment infortunat i imprevisible perquè les ofrenes de llànties s'havien fet tota la vida, però plantejar-ho així seria absolutament inexacte. La veritat és que des de fa molt temps se sap que l'ús litúrgic del foc a les esglésies ha de ser controlat, i per això s'han establert a molts temples tota mena de mètodes, des de preveure que només es puguin utilitzar llànties que no poden provocar incendis, fins a no deixar-les enceses sense vigilància. A la Seu es van dipositar al claustre, als peus del sepulcre, 3.700 llànties de totes mides, moltes amb grans recobriments de plàstic, sense cap mena de control, i es van deixar cremar confiant que l'endemà ja estarien apagades. Era una imprudència. Ho era els anys anteriors i ho era aquest. El resultat és que la Seu i Manresa han patit la pèrdua irreparable d'un objecte artístic que tenia un lloc remarcable no només dins el patrimoni de la ciutat, sinó dins del barroc català. El que cal subratllar és que és una imprudència que havia estat assenyalada pels experts, i que té responsables. El rector i, per damunt seu, el bisbat de Vic havien d'haver impedit que una conducta de tant risc es mantingués inalterada en un dels dos temples més importants de la diòcesi. No ho van fer. De fet, el bisbat no va conèixer el desastre fins que, passada la una del migdia, aquest diari s'hi va adreçar, i la resposta va estar tenyida del menysteniment habitual amb què la diòcesi de Romà Casanova ha tractat sempre la Seu. Rectoria i bisbat han de prendre consciència que és urgent que la gestió patrimonial del temple es regeixi per criteris professionals. Els costums religiosos han de poder mantenir-se, però adaptats a les necessitats de seguretat, de gestió i de promoció del temple, i els propietaris han de fer possible que sigui així, sense posar-hi obstacles, en reciprocitat per la recepció de diners públics. La desgràcia irreparable d'ahir hauria de ser lliçó suficient. Una lliçó ben amarga.