M

alauradament fa un temps que m'adono de certa diferenciació, diria que totalment injusta, a l'hora de parlar i sofrir amb les malalties de la gent. Si diuen que tots som iguals davant la justícia i la divinitat, vagi aquesta última interpretació per als creients, per què matisem un suposat estatus d'alguns malalts i oblidem la resta?

Quan un actor de cinema, un artista reconegut -cosa que no implica qualitat- o qualsevol personatge de projecció pública -ja sigui amb finalitats serioses o d'esbarjo- contrauen una malaltia, la que sigui, tots els mitjans de comunicació es fan ressò del fet. Si un entrenador de futbol -i ja sabeu que no m'agrada parlar d'esports- recau en una malaltia que no havia desaparegut, sembla que s'hagi d'ensorrar el món i que la profecia maia -afortunadament errònia- quedi com una ridícula anècdota davant el daltabaix que per a alguns representa un estat físic deteriorat de qualsevol celebritat, poc o molt, casolana.

Si naixem solets i despullats, i no parlo de tòpics, per què hauríem de morir per categories? Qui diferència si la malaltia és més o menys important i transcendent? El poder adquisitiu del personal pot fer menys dolorosa l'agonia i més suportable per als amics i familiars la preparació per a la desaparició del protagonista, però a la fi morirà sol -tal com va néixer- i es podrirà el seu cos com el de qualsevol ésser viu que deixa d'existir.

Des que comença a bategar un cor fins que s'atura, tenim la llibertat de fer i desfer, de triomfar o de sucumbir, de guanyar o perdre, etc. Però ni abans ni després del batec som ni més ni menys que qualsevol altre producte de la naturalesa, i ja sabem qui va crear la naturalesa. Cadascú té el seu criteri però tothom està segur que, sigui una evolució partida de zero o l'acció d'una superioritat anomenada de diferents maneres segons les creences de cada lloc, és l'únic ésser decisori envers nosaltres mateixos.

Cada dia moren milers de persones, d'infants, de gent innocent condemnada per la injustícia d'una societat gens solidària, i ningú s'esparvera, ningú fa res per evitar l'extermini de les classes menys afavorides. Mirem cap a l'altra banda pensant, els que són capaços de fer-ho, en la sort que tenen alguns per haver nascut aquí i ser lluny d'allà. Les nostres consciències pretenen una tranquil·litat que sabem fictícia. Pobra gent! És l'única expressió que pot sortir d'alguns llavis amb sensibilitat mínima. Però això sí: quan és un actor, un polític, un esportista o un personatge públic ha traspassat el límit del conegut, o està a punt de fer-ho, se'ns desperta la solidaritat més absurda i fictícia. No vull dir que no ens ha de saber greu la desaparició de qualsevol persona, ans al contrari, el que vull deixar clar és que no hi ha d'haver morts de primera ni morts de segona.

Afortunadament la igualtat s'ha de mantenir a l'altra banda de la dimensió, per la qual cosa no hauríem de fer les ridiculeses que fem en catalogar, segons els diners, la importància d'una desaparició. Morirem quan toqui i marxarem sols, sense soroll ni publicitats. Hem de tenir-ho molt clar.