H

i ha qui s'ha estranyat que en l'article d'ahir no em sumés al cor per exigir a Oriol Pujol que es deixi estar de mitges tintes i abandoni l'escó parlamentari, així com qualsevol responsabilitat política, pel fet d'esdevenir imputat. No vaig fer-ho per pura coherència. A final de gener vaig escriure en contra de la traducció automàtica d'imputat per dimissionari, amb l'argument que la composició de les cambres i del govern no pot dependre de les sospites que jutges i policies decideixen investigar, sobretot tenint en compte el gran nombre d'imputacions que acaben en exculpació. S'investiga molta gent, se n'acusa molta menys, i només una part dels acusats són condemnats. Des d'aquell article, fa set setmanes, fins ara, no ha passat res que obligui a canviar la tesi. Llavors ja estaven dalt de tot el desprestigi de la professió política i la gran brama social que exigeix una catarsi en forma d'escarment. En les tragèdies gregues, el públic s'alliberava del sentiment de culpa per les pròpies faltes projectant-les en uns personatges que rebien un càstig exemplar. D'això se'n deia catarsi, i és el que ara es reclama en la pell dels polítics. Un tribunal ha començat a fer-ho en ordenar l'ingrés a la presó dels condemnats pel cas Pallerols, fet del tot inhabitual en penes com les seves. Els imposa un càstig exemplar perquè el poble vol un escarment. Els ha tocat a ells: mala sort, tot i que la sort i la justícia no haurien de tenir res a veure. Tornem però al cas d'Oriol Pujol. La decisió de continuar, de plegar, o de fer veure que plega, no ha de ser mai fruit d'un automatisme sinó una decisió personal i/o del seu partit: ja s'ho faran amb la seva percepció del que pensaran els votants. I, naturalment, tothom té dret a opinar sobre això. Igual que la gent del seu partit ha opinat en el passat recent sobre altres imputats, i ho ha fet en un to i amb unes exi-gències que no casen gaire amb el mantra "imputat no és condemnat" que repeteixen obsessivament aquests dies. El mes de desembre passat, a Sabadell, CiU es va sumar a PP, ERC i Iniciativa per exigir la dimissió total del llavors alcalde Manel Bustos, que arran de la seva imputació en el cas Mercuri havia delegat temporalment les funcions en un tinent d'alcalde. Justament el mateix que fa ara el secretari general de CDC i president del grup parlamentari de CiU. Mesurar amb un regle de doble escala, apamar amb mans grans o amb mans petites segons que es tracti dels uns o dels altres, fa lleig.