L

a disminució de la visibilitat

del 15-M, o la seva completa

desaparició, és el principal

símptoma de la seva neteja i

del triomf dels seus postulats. Per confirmar- ho, l'aprovació que aconsegueix avui el moviment en les enquestes supera el que rebia quan estava vigent. Dos anys després, ha disminuït el nombre d'indignats disposats a acampar les seves idees en un paisatge urbà. No obstant això, la indignació s'ha multiplicat i enfortit. Per exemple, l'èxode de la meitat de votants de PP i PSOE que rastregen les enquestes habita la terra promesa d'una indignació sense perfils ideològics definits. Les necessitats apressants han trastocat les coordenades del debat polític. Una bona part dels populars i socialistes que avui s'indignen per damunt d'adscripcions, van abominar en el seu moment de l'alteració que implicava l'ocupació de places.

El 15-M aporta la matriu d'on sorgeixen

iniciatives com la plataforma contra els desnonaments o la revolta contra l'estafa

de les preferents. La indignació és la nova etiqueta d'ús obligatori i transversal, de la mateixa manera que va succeir amb l'ecologisme dues dècades enrere. Verbigràcia, Cospedal es declara "indignada" pel comportament de Bárcenas, sense que aquesta repulsa li impedís pagar-li un sou mensual de vint mil euros.

Segons es veu, l'adhesió a la indignació és tan làbil com l'ecologisme, fins a l'extrem que cal plantejar-se si l'abús del terme entorpirà la canalització de les seves propostes. L'entusiasme inconscient pot llançar el moviment en mans de la nostàlgia, l'esterilitzador universal. Els plançons més radicals del 15-M encaixen malament en l'estètica dels antisistema. Les pantalles s'han poblat de manifestants pertanyents a les classes mitjanes, i d'edats avançades per als estereotips de la indignació del carrer. No són iaioflautes, per molt que un polític del PP els endossi el terme caní per justificar la seva decisió d'obrir-los el cap. El prodigi del 15-M es xifra en la consagració d'un terme pejoratiu com la indignació, sinònim de la ira i d'una vehemència desaconsellada en les relacions humanes. Ha triomfat l'eslògan que hauria rebutjat qualsevol assessor d'imatge excepte Charles Saatchi. Al seu costat han brotat líders com Ada Colau o Alberto Garzón. Tots dos sobresurten per la seva assimilació de les maneres polítiques tradicionals, i hauran de demostrar que no seran engolits per l'ortodòxia que han vingut a rebatre.