e

n la sessió plenària de dijous l'equip de govern de l'Ajuntament de Manresa va aprovar un pressupost de 77.535.459 euros per al 2014 l'1,38% per sota dels 78.621.656 euros del pressupost del 2013. L'aprovació del pressupost d'una ciutat és sempre un fet remarcable, però en aquest cas ho ha estat encara més per un conjunt de motius. El primer és conegut, però no per això deixa de ser menys rellevant. Es tracta del primer cop en democràcia que el ple de l'Ajuntament aprova els números pels quals s'ha de regir amb l'exercici ja iniciat. I no es tracta d'un decalatge tècnic sinó de sis mesos, el que vol dir que amb el període de presentació d'al·legacions -i comptant que no n'hi hagi cap que tingui conseqüències- el pressupost estarà totalment operatiu quan ja ha transcorregut la major part de l'exercici. El segon aspecte a tenir en compte és que es tracta del pressupost més baix en una dècada i que si bé dedica més diners a nova inversió que els precedents, aquesta continua estan molt allunyada del volum que seria desitjable i que correspondria a una ciutat de 75.000 habitants referent d'una massa de població de la Catalunya Central molt més àmplia. De les cinc obres principals anunciades per l'equip de govern les tres principals són la rehabilitació del Pont Nou, l'arranjament del camí de Rajadell i una aportació per a l'operació de recuperació de la torre Lluvià. Totes tres contribuiran a millorar un mateix àmbit i això té el component positiu de fer actuacions que es retroalimentin.

L'altra cara de concentrar la inversió, però, és deixar gairebé tota la resta de la ciutat sense. Es farà una nova acció per intentar redreçar el nyap del parc Vila Closes i es comprarà algun terreny d'utilitat per al projecte Manresa 2022, encara que amb 85.000 euros no serà possible donar-hi tota la empenta que requeriria aquesta actuació estratègica. I poca cosa més. Fins a cert punt es podria dir que una anàlisi d'aquest tipus és un exercici d'hipocresia, perquè és notori que la tresoreria de l'Ajuntament de Manresa ha passat per moments crítics i quan s'està en aquesta situació no es pot fer allò ideal sinó allò possible. Si de tots els projectes en marxa les administracions superiors -Diputació, Generalitat i la UE mitjançant el fons Feder- els diners que aporten són per al Pont Nou, el camí de Rajadell i la torre Lluvià no els poden pas rebutjar. Totes són obres necessàries i benintencionades, malgrat que pugui sobtar que siguin les que s'executin en un moments com aquest. La dialèctica entre allò ideal i allò possible és inesgotable perquè sempre versa sobre on se situa la frontera més raonable entre una cosa i l'altra. Per exemple, l'Ajuntament ha tingut un marge de maniobra molt limitat a l'hora de fer nova inversió, però no tot ha estat conseqüència de les restriccions legals de control del dèficit de les administracions públiques sinó que hi ha hagut un component d'autoimposició i de convenciment que sense fer endreça dels números i recalibrar el paràmetres el motor que ha de ser l'Ajuntament per a la ciutat seria menys efectiu. Si l'anàlisi hagués estat una altra, molt possiblement el govern hauria pogut buscar els mecanismes perquè l'escenari fos sensiblement diferent. Dijous, CiU va aprovar el pressupost del 2014 amb 6 mesos de retard i només els seus vots a favor. Però tres grups municipals, PSC, ERC i PP, ho van facilitar amb la seva abstenció quan l'haurien pogut tombar. Per alguna cosa deu ser.