pluralisme en hores baixes

Nota prèvia. l'article sobre «allò d'ahir al Parlament» és a la pàgina 13. Per no cansar, aquí es parla d'una altra cosa).

Temps era temps, molts diaris es delien per tenir almenys un articulista de cada color. Presumien de varietat i pluralisme, i advertien allò de «l'opinió del diari només s'expressa als editorials». De fet, mai no és ben bé així; l'opinió del diari s'expressa en la tria de temes, en quins destaca i quins devalua, com els titula, com els il·lustra... Però, en tot cas, miraven que no els poguessin acusar de silenciar aquells o de donar veu només a aquells altres. Ja a les acaballes del franquisme, intel·lectuals de les òrbites socialista i comunista publicaven regularment en diaris barcelonins al costat de plomes tardofranquistes, conservadores, liberals o nacionalistes. Amb el dictador mort i enterrat, el nou i llavors trencador diari El Periódico de Catalunya va sorprendre tothom en fitxar com a columnista, enmig d'una bona col·lecció de rojos, el periodista Emilio Romero, de llarga trajectòria franquista. «També volem arribar als seus», deia el director del rotatiu.

Ara aquest objectiu de tenir-ne almenys un de cada, perquè les pàgines d'opinió siguin un reflex del pluralisme que es dóna a la societat, va de baixa. La premsa comarcal s'hi esforça més, però no compensa el rumb cap a l'atrinxerament que experimenten les grans capçaleres, una part important dels mitjans audiovisuals, i una majoria aclaparadora dels digitals. Aquests dies hem vist com un historiador nacionalista abandonava El País perquè se sentia molt sol en unes pàgines cacofòniques en contra del procés, i dos tertulians unionistes feien el mateix respecte de TV3 i Catalunya Ràdio pel motiu contrari. Hi ha excepcions, naturalment, on es defensa l'esperit que relatava al principi, i sovint l'audiència els ho agraeix, però aclapara el nombre de mitjans en els quals, abans d'entrar-hi, ja saps que només hi trobaràs articulistes, columnistes o tertulians d'una tendència determinada, i que et poden deixar el cap com un timbal i la percepció totalment alterada.

Va ser també als anys setanta quan un capellà que venia de passar uns anys a Roma va explicar-me: «A Itàlia cal llegir tres o quatre diaris diferents per fer-te una idea del que està passant, ja que tots ho expliquen a la seva manera». En lloc de fets sagrats i opinions lliures, fets amanits i opinions concordants. Cada cop més, aquest és aquí el panorama.