Quaranta anys enrere van fer una certa fortuna les pel·lícules sobre aeroports i avions. De fet, van arribar a convertir-se en un subgènere cinematogràfic. Era un moment en què les terminals eren uns llocs que només visitaven una minoria de professionals i burgesos d'alta capacitat adquisitiva amb ganes de viatjar. El desconeixement per a la gran majoria d'aquest món permetia donar sortida a diferents tòpics que formaven els guions d'aquests telefilms. En primer lloc van venir les de grans catàstrofes aèries. Van seguir les de la sèrie Aterra com puguis, que miraven de fer humor de sal grossa a partir d'una avaria en l'avió. Cinema de segona i tercera categoria que va caure en l'oblit. Mentre la gent anomenada «normal» per alguns s'ha anat apoderant de l'aviació comercial amb l'arribada dels preus populars, alguns camps d'aviació s'han convertit en centres comercials gegants i d'altres, de la categoria d'aeròdroms esportius, han aparegut per molts indrets per donar sortida a les inquietuds dels romàntics del vol, que salten en paracaigudes, solquen els aires amb tota mena d'andròmines voladores o experimenten sensacions pròximes al vol lliure. No tenen res a veure els uns amb els altres. Són camps modestos, normalment amb pistes sense asfalt, amb sotracs i amb inclinacions segons el terreny on s'ubiquen. Unes planxes de llauna i uns tubs metàl·lics són suficients per construir un lloc a cobert on esperar torn de vol o, com jo, faltat de valor, atendre mentre uns amics fan un salt. Tot plegat molt bàsic i senzill. Al Bages n'hi ha dos, d'aquests camps d'aterratge. Com a mínim en un d'ells, la delirant activitat policial d'aquests dies per trobar el President Puigdemont hi ha portat un escamot de vuit guàrdies civils. Han volgut comprovar les possibilitats d'accés a les terres catalanes aterrant o caient (depenent del mitjà emprat) al cor del país. Mentre apareixien els controls a les fronteres de la Cerdanya per inspeccionar maleters amb polític a dins, més avall, el seu zel professional els ha portat a controlar totes les portes que ofereix l'aire. No sé si és una reacció exagerada a les declaracions del seu ínclit cap, el ministre Zoido, o per unes instruccions donades per algú que creu saber-ne més que ell. Hi ha la possibilitat que quan va manifestar que no el deixarien entrar ni amb ultralleuger les mirades dels agents s'adrecessin a aquestes instal·lacions esportives.
Quan ho vaig escoltar per primera vegada em va semblar una informació grotesca d'aquelles que estan tan de moda a la ràdio d'avui, on barregen la realitat amb humor i imitadors. Suposem que el magnífic polític al càrrec de tot l'operatiu deu tenir a sobre de la taula el preceptiu informe sobre les opcions que es pugui colar per allà. Jo ho veig molt difícil. En primer lloc, el President deposat té pinta de tenir vertigen a les alçades com jo. A més, penso que no té intenció de venir i si ho acaba fent estic segur que apareixerà de forma digna. Ni disfresses, ni salts en paracaigudes, ni avionetes, ni receptacles secrets de cotxes, ni en bicicleta o a peu pel Pirineu vestit de maquis. Que els tertulians contraris a la independència en facin befa ho puc entendre, que els polítics unionistes l'amenacin, també, però als que tenen delegada l'autoritat i l'ordre per part de tots els ciutadans (partidaris, detractors o indiferents) en forma de ministeri, direcció general o comandament operatiu els demano que deixin de superar el Polònia amb els diners de tots. Perquè mentre s'emboliquen en aquestes recerques pròpies de tabarnesos, en altres llocs del país a algú li estan robant la cartera i potser no hi ha ningú amb uniforme per evitar-ho. I si malgrat tot acaba arribant (volant) a l'anomenat aeròdrom Barcelona-Bages, el podran elevar a la categoria que figura al títol d'aquest article i jo m'hauré de menjar aquesta peça com la d'aquell que va escriure que en Trump no guanyaria. Amb patates.
