Ens hem acostumat a comptar amb la presència d'algun membre del govern, ara destituït, en actes de tipus polítics, econòmics i culturals. Amb la seva assistència, un conseller sembla que dona (donava) un llustre que no es pot comparar amb res més. Hi ha alguns organitzadors d'aquestes cerimònies que aconseguien portar el President de la Generalitat i així mostraven la seva potència i, sobretot, influència. A Manresa, en actes organitzats per sor Caram, s'ha comprovat aquest accés al poder portant sovint tant l'últim (Puigdemont) com el penúltim (Mas). L'estranya situació en què es troba el país ho compromet i ho afecta tot. L'exigència protocol·lària de portar autoritats del màxim nivell, en absència d'aquestes, està comprometent i fent variar tota mena de plans. Acabem de conèixer que l'acte de cloenda de l'aniversari de les Bases de Manresa no es celebrarà... per falta d'interlocució al Parlament i a la Generalitat. Els que van ser-hi l'any passat ara són a la presó. A Berga volen organitzar un acte empresarial amb lliurament de premis i estan pendents de posar-hi data esperant comptar amb un membre del nou Consell del Govern. L'orfandat de polítics del més alt nivell és una situació que es repeteix pertot arreu. Es van celebrant sense pena ni glòria o bé es posposen en espera d'una investidura. Mentrestant, l'únic càrrec d'alta representació, en Roger Torrent, President del Parlament, es prodiga el just. Algunes de les seves últimes presències han estat dures i farcides de contestacions per alguns dels assistents, siguin magistrats o empresaris alemanys. El mateix però al revés podria passar si s'optés per convocar alguns ministres de Madrid com a alternativa. Seria una proposta provocadora, perquè la seva participació en un acte públic, al carrer i en contacte sense filtres amb la ciutadania, tindria un mal pronòstic per a ells. A més, dubto que a les nostres terres, amb alta densitat de «rebels», els alcaldes o altres organitzadors s'atrevissin a convidar-los. I encara és més dubtós que s'hi presentessin. L'única i molt activa ministra catalana, Dolors Montserrat, tenia una presència regular i potser saturant a les comarques centrals. Si aparegués ara, el 155 la convertiria en objecte de protesta i fúria pels «processistes» més abrandats. No fa tant feia rodes de premsa a Manresa o bé participava ben disposada en programes de mitjans locals. A hores d'ara, la presència de ministres a Catalunya s'anuncien molt restringidament i, a l'últim moment, fan visites d'obres a llocs tancats al públic acompanyats només per Enric Millo, un grupet de tècnics i el fotògraf oficial. Tot ben controlat i sense opció per a la bronca. El delegat del Gobierno ho sap i si aquests actes s'anunciessin a tot bombo, tal com estem, els CDR i grups afins farien un bon sarau. El Govern nou no veu la llum mentre passem del pla C (Turull) al D (Artadi) per la investidura, s'esmuny un pla E (Ernest Maragall) i diferents grups dels partits amb possibilitats proposen xocar tornant al pla A (Puigdemont) o al B (Sànchez). Mentrestant no hi ha ningú per tallar un cinta o fer un discurs protocol·lari. Caminar per l'interior del Palau de Sant Jaume deu fer fredor aquests dies. Entre tant desori, no haver de passar per inauguracions oficials on es parla per no dir res potser ens farà veure la seva inutilitat i en el futur potser ens en podrem estar. Des dels «besamanos» a reis fins a tota mena d'homenatges a persones amb càrrec que són justament això, temporalment representants de tots amb les seves grandeses i misèries. Sempre he imaginat una relació amb els administradors públics molt més igualitària i, tal com el seu nom indica, administrativa. Per contrast amb arribades entre masses, aplaudiments tancats i visques a un home o una dona vestit de diumenge. Aquesta escapçada de comandaments ha fet que no en vingués cap a inaugurar la rotonda gegant de Manresa, la gran obra pública d'aquest mandat, i ja està igualment en servei. Tants mesos desgovernats, amb els serveis bàsics funcionant tot i els foscos auguris, amb l'economia de les empreses en un bon moment en general i la realitat quotidiana contrastant amb la mala maror mediàtica. Es diu que tot està fatal, els líders tristament a la presó i tots els altres (jo també) passant la Setmana Santa amb dificultats per trobar taula a un restaurant qualsevol. Moments estranys.
