El cas Cifuentes no és una anècdota personal, un simple cas penós que alimenta el morbo dels mitjans escombraries. Per començar, constitueix una anomalia, una novetat en un sistema escleròtic imposat per Mariano Rajoy i que es caracteritza per defensar un immobilisme absolut i per mostrar-se impertèrrit davant totes les crítiques i totes les evidències: algú, doncs, ha dimitit finalment en el PP, i això sol ja constitueix tota una notícia extraordinària.
El cas, però, posa en evidència pràctiques polítiques que són reveladores d'un estat de coses més profund. Per exemple, que la presidenta madrile-nya hagi dimitit, no pas directament pel cas del màster -que revelava una corrupció de fons molt més aguda-, sinó per l'aparició intencionada d'un vídeo antiquíssim, posa en evidència com les clavegueres de la política espanyola engeguen el ventilador quan es tracta de passar comptes i executar venjances pendents. Els dos casos, ja s'ha dit, no poden comparar-se: el màster, descobert gràcies al periodisme d'investigació, revela un mal profund que ha arrelat en la política i la universitat madrilenya; per contra, la història de les cremes és només una revelació humiliant d'una patologia personal per part del periodisme més obscè, disposat a la destrucció sense manies d'una dona aferrada al seu càrrec a desgrat de totes les evidències que pesaven contra ella.
És, també, allò que explicava ahir Marc Marcè en aquestes mateixes pàgines sobre el nivell d'un personal polític impresentable que tots nosaltres hem contribuït a entronitzar. I ara, sorpresos, se'ns fa incomprensible que algú com aquesta dona pugui arribar a ocupar càrrecs d'alta responsabilitat i representació. Hem apartat la millor gent de la política, hem desacreditat la funció pública fins a l'extenuació i vet aquí que a cada bugada hem perdut un llençol: avui dia, els partits es nodreixen fonamentalment de personal que, salvant totes les excepcions que calgui salvar, s'incorporen a llistes i despatxos sense haver-se bregat en el món real i que només aspira a fer una carrera ràpida i a instal·lar-se en un modus vivendi que li resulti avantatjós. Pregunteu-ho, si no, als qui ja comencen a preparar llistes per a les municipals de l'any que ve, i us diran la dificultat que tenen per captar persones de vàlua i amb trajectòries acreditades en la societat civil.
D'altra banda, el famós vídeo engega una maquinària imparable que, fet i fet, aconseguirà un objectiu fonamental: evitar una moció de censura a l'Assemblea de Madrid i garantir, amb l'ajut inapreciable de Ciudadanos, una continuïtat provisional del PP. Així s'anirà preparant el ter-reny perquè el nou partit d'extrema dreta desplaci ben aviat una força política que cada dia es mostra més desgastada i més caduca. I és que els nous temps exigeixen la voracitat de gent nova i fresca, d'un nacionalisme desacomplexat i d'una ambició sense límits, amb principis ideològics que puguin ser perfectament intercanviables.
Més enllà de la política estricta, queda encara una pregunta que la gent normal i corrent no parem de fer-nos des de fa un parell de dies: com és possible que una senyora que té un alt càrrec i un bon sou corrompi diversos nivells de l'administració universitària per aconseguir un màster (un màster!) i sigui capaç de robar d'uns grans magatzems (per distracció, diu!) dos pots de crema que valen quaranta euros. Per respondre aquesta pregunta, però, ja no podem continuar especulant, sinó que necessitem amb urgència un expert en psicologia que ens reveli aquests estadis profunds de la naturalesa humana...
