Quan van arribar a Manresa els primers refugiats acollits a l'antic edifici de les germanetes dels pobres, l'entitat contractada per tenir-ne cura, Dianova, va posar els nouvinguts sota pany i forrellat i va negar a aquest diari qualsevol tipus d'accés, entrevista o conversa. La teoria era que calia respectar la seva privacitat. En comptes de permetre que ells decidissin, es va decidir per ells. Quan es va fer càrrec de la gestió la Fundació Tomàs Canet es va obrir una mica el contacte, però de forma totalment restringida, fins al punt que als refugiats se'ls ha avisat que seran amonestats (tres amonestacions porten a l'expulsió) si parlen amb la premsa. En un país democràtic, és inacceptable. Tanta defensa d'una privacitat no elegida contrasta amb el fet que quan aquest diari ha sabut que molts d'ells estan descontents de l'alimentació que se'ls dóna, i també d'altres aspectes de l'acollida, ha demanat testimonis que ho certifiquin i més d'una trentena, gairebé la meitat del total, han acceptat explicar-ho donant la cara. La Fundació Tomàs Canet té molt per estudiar i per explicar.
