Aquest mes de juliol, el PSC compleix 40 anys. Tota una vida, si la comparem amb el que ha passat a la resta de partits catalans. És un dels pocs que queden en actiu, després de veure com queien Convergència, Unió Democràtica, el PSUC, Iniciativa per Catalunya, i alguns altres de molt menors, que simplement varen durar un o dos mandats. Ja no els comptem.
El PSC fou fruit de la confluència l'any 1978 de tres forces polítiques: el PSC-Congrés, de Joan Reventós, el PSC-Reagrupament, de Josep Pallach, i la Federació catalana del PSOE, de J. M. Triginer. Tots els seus components tenien clar que calia confluir en un congrés d'unitat, si es volia bastir un partit fort, capaç de ser alternativa de govern. I així va ser, i així s'ha arribat al moment actual, no sense patir múltiples vicissituds, en temps de grans turbulències i penalitats.
Però el vaixell ha capejat els temporals i torna a navegar amb un bon timoner, una bona tripulació, una bona brúixola, i una carta de navegar molt ben detallada per poder arribar a port. Si ho comparem amb els altres vaixells, que navegaven al seu costat, o per mars propers, ha estat capaç de surar on els altres s'han enfonsat.
I heus aquí que torna a tenir un protagonisme, molt per damunt de la seva representació parlamentària, precisament per la vàlua, no solament del seu líder, Miquel Iceta, sinó per una àmplia representació d'alcaldes, diputats i ministres que li donen el protagonisme perdut anys enrere.
No era gens fàcil navegar, enmig del procés independentista, on no hi ha ponts que aguantin, ni diàlegs que s'escoltin. Uns i altres, no volen mediadors, ni pactistes. Ho volen reduir tot a blanc o negre, bons o dolents, i en aquest mar agitat sobreviure tenia un gran mèrit. Precisament, per haver aguantat els agitats mars, alguns mariners, i oficials, varen decidir desertar i passar-se a l'altre bàndol, on era més plàcida la vida, i més sucoses les recompenses.
Alguns dels desertors ho varen fer amb càrrecs i bagatges inclosos, sense cap mania de canviar de costat, amb la simple excusa que havien descobert l'ànima independentista que portaven a dins, i que fins aleshores no havien descobert. D'altres, sense tants miraments, buscaven, ras i curt, un nou càrrec, en qualsevol altre partit. Però també hi hagueren baixes per un clar desconcert entre el passat i el present del partit, amb decisions que no entenien ni compartien, i calladament marxaren a casa. Total respecte per aquests darrers, i oblit per a tots els altres.
La vida continua, i com en tot a la vida, hi ha moments àlgids i moments baixos, que s'han de saber superar degudament. El procés ha causat danys immensos, danys que han afectat tant la vida pública com la privada, i lògicament la vida dels partits. Haver de triar, en temes emocionals i sentimentalment vitals, es fa impossible, i es cau en dilemes de difícil solució. No ha estat fàcil encarar els reptes i sortir-ne indemne. I queden encara molts reptes per afrontar, però a poc a poc els ciutadans veuen la coherència d'un partit que no actua per egoisme sinó per responsabilitat. I la serietat tard o d'hora té premi, com veurem ben aviat, a nivell electoral en les eleccions municipals, europees i autonòmiques del maig de l'any vinent.
Arribats als 40 anys, toca mirar enrere per veure què s'ha fet, però sobretot toca mirar endavant per agafar nou impuls, i preparar les noves dècades que seguiran. Si el socialisme mundial ha superat els cent quaranta anys de vida, és lògic continuar per un camí on queda molt per fer. I com hem pogut veure, ben pocs han estat capaços d'arribar als 40.
