En aquest període de l'any, sobretot en aquesta peculiar setmana, les dinàmiques estiuenques ens canvien. Inclosos els que no fan vacances. Els nostres entorns canvien a un mode diferent. Un prova indiscutible que és així la trobem quan els que no marxen es veuen forçats a donar explicacions als seus veïns, a la cua del pa o bé al sortir de missa. Durant unes setmanes, normalment entre una i tres, som uns altres. Canvia l'hora de llevar-se, la forma de vestir, les rutines, el lloc a on es dorm i el més important: les persones amb qui es comparteix espai. I amb temps lliure per passar-lo junts. Habitant en espais no habituals, la cosa genera desordre, i mentre s'ocupa el temps a no fer res o a fer-ne moltes segons una de les dues variables en què ens subdividim.
És l'època de les esperades (o temudes) trobades familiars, o amb amics que no es veuen sovint, o amb grups heterogenis que viatgen junts i amb el tòpic de tots els tòpics: la parella que marxa amb poques expectatives i, ves per on, torna amb hora a l'advocat per signar la separació. Entre les nombroses novetats que ens contornen per les terres centrals (amb alguna excepció com Puigcerdà) una és la disponibilitat per aparcar pertot arreu. El contrari del que pateixen els que han decidit fer cap a la costa, a on els bunyols de trànsit són cada dia més monumentals. Els d'aquí, amb alguna evolució, ens agrupem com sempre: els generalistes del mar o la muntanya afegits als viatgers a indrets més o menys allunyats. Sense cap base estadística, goso dir que l'opció mar encara és la que disposa de més partidaris, potser perquè la muntanya la tenim massa a l'abast i la poca distància anul·la el misteri de la vacança. També hi ha els que opten per anar de visita al poble d'on van venir els antecessors propers per estar uns dies en una casa pairal que potser no és la que s'esperaven.
Aquestes jornades sense ocupació professional s'han convertit en un aparador de cossos i pertinences. Per exemple, a dalt d'una bicicleta, les vestimentes no dissimulen les panxes. De tots els mesos, som en el que la mida del cotxe importa i molt. Sembla demostrat, a més, que la calor altera els ànims i moltes vegades de forma sorprenent. Som en el període en què passejant per Salou o Cambrils podrem rebre una efusiva salutació per part d'un veí de barri amb qui no hem creuat mai cap paraula. Si la trobada es produeix a Tòquio, aquella família amb qui no hem interactuat mai es poden convertir en els companys d'un sopar. Anar a Andorra el dia de la Llum ha estat sempre un mesurador d'aquesta forma estrambòtica de relacionar-se: pel carrer del Born no ens mirem la cara, però si ens topem per aquests mons podem plantar la llavor per a una amistat estreta i per a tota la vida. Trobar-se conveïns és vist per molts com una emoció tremenda. I no ho entenc. Jo confesso que a milers de quilòmetres he coincidit amb coetanis de la mateixa parla i el meu impuls ha estat fer-me el despistat. No he vist mai la utilitat de dir allò de: «Ostres, quina casualitat, d'on sou vosaltres?».
I com que tot té un final, arriba la tornada, en què tothom retorna explicant meravelles i aventures. Fent de turista, normalment, d'aventures poques i, pel que fa a l'èxtasi que es desprèn dels relats, sempre he pensat que molts podrien ser bons autors de ficció. La fan passar per davant de la sinceritat si tenim en compte les bronques entre parents de les quals segur que hem estat testimonis en un aeroport o els crits a taules de tavernes arran de l'arena i la resta d'escenes tremendes que protagonitzen gent amb bermudes. Ens esperen quatre ponts abans d'encarar les festes nadalenques. Tots a viatjar.
