El pas dels dies allunya dels titulars i dels mitjans la desgràcia del pont Morandi de Gènova. Queda, naturalment, el record de la desgràcia de tantes morts i de tantes famílies que hauran d'abandonar casa seva, tot plegat en unes circumstàncies dramàtiques. Però la notícia va portar al primer pla de l'actualitat altres imatges que tenen a veure amb el país on va produir-se la tragèdia.

Parlo, és clar, d'Itàlia, un país que sentim tan proper per tantes coses i que ha projectat un cop més un flaix informatiu que invoca la idea de «l'estat fallit», cada vegada més recurrent. I és que el pont no ha caigut en qualsevol altre país -i esperem, no cal dir-ho, que això no torni a passar enlloc-, sinó a la Itàlia dels escàndols de l'obra pública, de la màfia, de la permanent ingovernabilitat i, ara mateix, del populisme més extrem. Un pont espectacular que no sembla haver tingut el manteniment adequat, entaforat en una trama urbana atapeïda i caòtica d'una ciutat no precisament endreçada. En aquest sentit, algú ha recordat aquests dies que, als anys vuitanta, un fotògraf va retratar la vida en els blocs de pisos de Gènova que hi ha sota del pont ensorrat: el paisatge del formigó que es veia des de les finestres, un camió que semblava a punt d'entrar per un balcó o una velleta que estenia roba a tocar de l'autopista. L'exposició portava per títol «Viure sota una amenaça sinistra»...!

A Itàlia, cauen ponts -una dotzena des del 2004-, s'ensorren les teulades de les escoles -156 en els últims cinc anys- i un gran nombre d'equipaments construïts en l'eufòria i el campi qui pugui dels anys seixanta amenacen d'ensorrar-se. Naturalment, quan la desgràcia ja ha passat, s'escampa el ventilador de la porqueria cap a totes bandes i tothom i ningú n'és responsable. Polítics d'ara que ja havien governat abans s'obliden del que van fer -o precisament del que no van fer- uns anys enrere. La meitat de les famílies dels difunts, que saben el pa que s'hi dona, es neguen a assistir als funerals organitzats per les autoritats, mentre altres masses de gent enfervorida aclamen el govern antieuropeista i xenòfob que dona les culpes a la Unió Europa i a la concessionària, afectada d'una caiguda estrepitosa a la borsa de Milà. Ara es multipliquen les promeses d'una pluja de milions que ho arreglaran tot, però els veïns de les cases que s'han salvat no saben si els cotxes continuaran passant a pocs metres del sofà del menjador. I, en el país dels governs de Berlusconi i, ara mateix, de la coalició impossible del Moviment Cinc Estrelles i la Lliga, surten veus a favor de la nacionalització de la concessionària i altres veus que la rebutgen frontalment.

Això és Itàlia, cert, i altres coses d'aquest mateix caràcter. El país viu fa molts anys en un descrèdit creixent. Però el populisme i la xenofòbia també la campen per altres països europeus i ningú no pot posar la mà al foc per com es fan les coses en el nostre entorn més proper. De fet, Itàlia ha tingut sempre la virtualitat d'avançar-nos o exagerar-nos aquells mateixos defectes i virtuts que també en bona mesura són els nostres, amb tantes afinitats com hi tenim. Potser estaria bé, doncs, que la tragèdia del pont de Gènova ens fes reflexionar al voltant de la nostra obra pública, dels nostres equipaments i infraestructures, de les relacions amb les concessionàries, en definitiva, de la nostra manera de fer política i de gestionar l'administració. Segur que en trauríem una bona llista de coses perfectament millorables...