Colonialisme

La paraula «colònia» té, com tantes altres, diversos significats, entre els quals el que fa referència a un perfum. Ara em referiré tanmateix a la que apareix en segon lloc al diccionari oficial de l´Institut d´Estudis Catalans, és a dir, i textualment, un territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d´una potència forana. A casa nostra, apareix avui un debat sobre si el procés d´independència de Catalunya que es troba engegat pot utilitzar la doctrina emanada de l´Assemblea General de les Nacions Unides en la seva 947a sessió plenària (any 1960) que reconeix el dret a l´autodeterminació dels pobles de tot el món. Òbviament, com que aquest sembla un dret indiscutible formalment, des de l´Estat espanyol (que el va subscriure i així consta també a la Constitució del 1978) corren de seguida a dir que no és aplicable al cas català perquè no existeix -ni legalment ni espiritualment per a ells- Catalunya com a poble reconegut i sobirà, sinó que ho és només el poble espa-nyol, amagant que aquest com a tal és una fabricació política dels segles XVIII i XIX ençà de base castellana.

Afegeixen, a més, que Catalunya no ha estat mai una colònia, ja que aquestes es trobaven lluny de la metròpoli i, en canvi, Catalunya és dins de la mateixa península. Quin argument més pobre, apel·lar només a la geografia! Recordo que els territoris d´ultramar (que tots es van independitzar al seu moment) també es consideraven aleshores terra espa-nyola, no pas colònies. I, per acabar, encara afegeixen que hi ha unes resolucions de l´ONU que defensen la integritat territorial dels estats. Segurament és així, però es pot interpretar que aquesta defensa es fa davant d´invasions externes d´altres estats, no pas quan, dins seu, hi ha pobles sotmesos per la força de les armes i la pressió demogràfica, que volen exercir democràticament el dret d´emancipació. Fem memòria dels cops militars que han liquidat les institucions catalanes: 1714, 1923, 1939; a la qual cal afegir la violència policial del mes d´octubre passat, de caire paramilitar.

Recordem que la voluntat d´assimilació ha estat constant i que no fa pas tants anys que es va afavorir l´emigració peninsular cap a Catalunya amb un patró clàssic colonitzador. Així, durant el franquisme es va incentivar, fins i tot, la creació de pobles nous a través de l´Instituto Nacional de Colonización (1939-1971) amb un intent barroer de colonialisme intern que afavoria el desarrelament dels colons dels seus llocs d´origen i, segurament, també amb interessos especulatius dels manaies del règim. A Catalunya tenim els casos de Gimenells i Sucs (Segrià).

Sigui com sigui, i més enllà de les paraules, potser Catalunya no es pot considerar en tots els aspectes formals una colònia pròpiament dita, però l´actitud colonialista que rep quotidianament sí que ho és clarament. Vegem-ho.

El nostre Parlament rep sistemàticament impugnacions de les lleis allí aprovades, nul·la capacitat de recaptació fiscal i gestió econòmica autònoma, amb un espoli sistemàtic de la riquesa que s´hi genera (uns 40 milions d´euros diaris), centralització de les decisions importants i estratègiques a Madrid, capacitat d´eliminar i intervenir les nostres institucions discrecionalment (recordem l´article 155 de la Constitució), poder judicial dependent del sistema polític, que és un nou braç executor de la voluntat de la metròpoli, atacs constants a la plena normalització de la llengua catalana, vigilància malaltissa de la política internacional que pugui desplegar la Generalitat... I encara podríem seguir.

Tots els governs manipulen la història i, quan aquesta mostra realitats evidents de seguida s´afanyen a dir que cal mirar al futur i no remoure el passat. Però no hem d´oblidar que la damnatio memoriae contra el poble vençut exercida per Felip V encara és al subconscient dels que es consideren guanyadors d´aquella contesa. Recupero l´excel·lent llibre de Josep M. Torras i Ribé, «Felip V contra Catalunya» (ed. Rafael Dalmau), reeditat diverses vegades, on això és fa meridianament clar.