Els darrers dies s'ha discutit molt però hi ha hagut poques notícies reals, i la possibilitat de deduir el que realment està passant és molt petita. No ho dic jo. Ho diu George Orwell al seu diari. Ho va escriure el 1940 mentre l'exèrcit britànic estava retirant-se a la platja de Dunkerque i el gabinet de Churchill es debatia secretament en una profundíssima divisió. Que una operació d'aquell abast fos poc coneguda fins que van començar a arribar a Anglaterra els primers vaixells plens de soldats resulta increïble amb els ulls d'avui, però podem compartir amb l'escriptor la conclusió final: l'important continua ocult a les nostres mirades. Ahir, l'audaç ultimàtum llançat poques hores abans pel president Torra va retirar-se a una platja ambientada amb l'habitual combinació de boires noucentistes i republicanes. Afortunadament, l'única artilleria amb què els rivals de Torra i Sánchez van saber bombardejar la fugida va ser la imatge d'Inés Arrimadas brindant al sol amb una bandera espanyola, estirada al faristol com si s'adrecés a una plaça plena de senyors amb puro i senyores amb mantellina. I mentrestant, la possibilitat de deduir el que realment està passant és molt petita si no pots parar l'orella a les converses on els gestors del postprocés es diuen la veritat els uns als altres, ni que sigui per insultar-se. En els temps d'Orwell, sense mòbils ni tuits, Churchill explicava als britànics el que volia, i avui, amb mòbils i tuits, fan exactament el mateix.
