Uun nen de tres o quatre anys juga assegut a terra. La mare: «Va!, ja no t'ho dic més, aixeca't i anem o me'n vaig! Me'n vaig, eh? Et deixo aquí, eh?». La mare s'allunya quatre o cinc passes i es torna a girar. «Me'n vaig, eh?». Dues passes més. I s'atura. El nen continua impassible. Encara no sap fer servir un vàter, però ja ha après que quan la mare (o el pare, tant se val) diu que se'n va no cal fer-ne ni cas. Igual que quan no es vol menjar la verdura i li diuen que no s'aixecarà fins que se l'acabi. També sap que hi haurà una estona de comèdia i després d'un parell de crits una mà traurà la verdura de la taula i hi posarà un iogurt. Mentre l'adult s'esgargamella, la criatura pensa que si no el deixen mai sol ni un minut és impossible que el deixin sol tirat al parc, i que si cada dues hores apareix algú amb menjar per si el pobret nen té gana, és impossible que el deixin aparcat davant de la verdura i amb la panxa buida. Als quatre anys una criatura ja ha experimentat tot això dotzenes de vegades i ja coneix empíricament que el que li diuen és impossible. Pocs conceptes són tan clars com impossible. I poques coses desautoritzen tant l'adult com acumular dia rere dia amenaces vanes que, a més, la criatura sap d'entrada que són absurdes. Dir al govern central i al sistema Espanya que «el moment de dir prou està a punt d'arribar», com va fer ahir el president Torra, és com l'amenaça del plat de verduretes. Tothom ho fa, però és el pitjor que es pot fer.
