Bona part de la complexa situació política catalana té una causa evident: l'existència d'uns presos polítics i d'uns exiliats que segons una clara majoria de la població catalana han estat víctimes d'una repressió absolutament injusta. No només pensa així el bloc compacte de l'independentisme -dos milions força llargs de persones insensibles a qualsevol descoratjament- sinó també molts altres ciutadans de tarannà democràtic que saben que la repressió venjativa és inacceptable i que no solucionarà res sinó que agreujarà el problema. Segur que ho sap també el cap del govern espanyol Pedro Sánchez. Però la sospita és que no serà prou valent, ni tan sols per contradir els hooligans del seu mateix partit, molts dels quals en el tema català coincideixen amb Albert Rivera i amb Pablo Casado. Ho veurem ben aviat perquè l'Advocacia de l'Estat i la Fiscalia han de presentar immediatament les seves acusacions de cara als judicis dels presos polítics catalans. La decisió segurament es va fer pública ahir, divendres, al migdia, però no s'ha pogut recollir en aquest comentari perquè ha estat escrit abans que aquella decisió aparegués. De fet, tot indica que les acusacions seguiran sent molt dures. I que l'Estat haurà comès, altra vegada, un error immens. Un error que tindrà, a més, efectes immediats en l'aprovació dels pressupostos estatals. Pedro Sánchez sap prou bé que la normativa diu que «el Gobierno podrá interesar del Fiscal General del Estado que promueva ante los Tribunales las actuaciones pertinentes en orden a la defensa del interés público». I si no ho ha volgut fer sap també que no tindrà pressupostos.
Dia a dia, la sorprenent revenja de l'excomissari José Manuel Villarejo pel seu empresonament va posant en relleu les misèries, la brutícia, les rivalitat ferotges i les contradiccions de la política espanyola. Villarejo fa aparèixer contínuament tota mena de converses que enregistrava compulsivament i d'amagat, amb la intenció de protegir-se precisament d'aquells que coneixen les seves activitats subterrànies i il·legals. Però allò que realment mostren les seves revelacions és el grau de perversió, de corrupció i de depravació moral d'una classe política i d'una època en què tot ha valgut per xafar l'adversari i omplir-se la butxaca. Villarejo i els seus enregistraments són el reflex d'una societat amb uns capdavanters sense escrúpols que per tots els mitjans volen continuar remenant les cireres. I per desviar l'atenció de tanta ro-nya encara hi ha qui troba magnífics arguments: les escoles catalanes són «madrazas nacionalistas» i TV3 és «el No-Do» de Catalunya. Segons diu Pablo Casado, és clar.
Mentrestant, en el tauler d'escacs de la política catalana han aparegut dues noves figures: la Crida Nacional per la República, que actuarà sobretot a l'interior del país, i el Consell per la República, més adreçada al treball exterior. És aviat per valorar-ne adequadament la repercussió. Però són dues eines que faran parlar força i que poden donar molt joc perquè comparteixen un caràcter transversal i alhora unitari. I cal celebrar-ho perquè la unitat en allò que és bàsic, cada dia és més reclamada i més imprescindible.
