Una característica dels països que funcionen és que el ciutadà pot tenir una elevada certesa sobre les conseqüències del seus actes. En canvi, en els països que no funcionen tan bé cada dia és una loteria, l'administració dona respostes canviants a les mateixes qüestions i els advocats estan més pendents de «quin jutge ens toca» que de tenir raó.
El Tribunal Suprem va decidir ahir a la tarda autoesmenar-se i que els clients continuïn pagant l'impost per registrar les hipoteques. Un d'aquells impostos absurds que s'inventen els governs per arreplegar diners d'on es pugui.
Per tant, les coses es queden com estaven, però amb molta gent indignada.
Però si haguessin decidit que corresponia pagar-ho als bancs, igualment l'import hauria anat a càrrec dels clients, ja que seria repercutit en el cost de la hipoteca.
Si la decisió, a més a més, hagués estat retroactiva, els clients anteriors reclamarien que els tornessin els diners, i com que els cobren les comunitats autònomes, els hauria tocat gratar-se la butxaca. És a dir, la dels contribuents. I si l'Estat hagués ajudat les autonomies, també ho hauria fet amb diners que són de tots.
Si llavors les autonomies, o l'Estat, reclamessin els diners a la banca i guanyessin els seus exèrcits d'advocats, els bancs carregarien la factura en el cost en les noves hipoteques que es constituïssin. És a dir, que la retroactivitat hauria fet que els hipotecats de demà paguessin el seu propi impost i també l'impost dels hipotecats d'ahir.
Una cosa és clara: la factura d'aquest embolic no l'haurien pagat els directius bancaris, ni els membres dels seus consells d'administració, a costa dels seus grans salaris, primes, beneficis i remuneracions en general. Si podien evitar-ho, tampoc els seus accionistes, molts dels quals són gent ordinària -directament o a través de fons d'inversió. I l'administració de l'Estat els hauria ajudat, perquè no vol una altra crisi bancària.
Per tant, si el Suprem hagués optat per l'altra solució, la factura l'haurien satisfet els ciutadans: els hipotecats o el conjunt dels qui paguem impostos i rebem uns serveis públics que es podien veure afectats per les «tensions de tresoreria» de les autonomies.
I tot això, perquè el Suprem havia canviat de criteri sobre la correcció d'un reglament amb un munt d'anys d'antiguitat. I havia encès un barril de pólvora del qual s'ha acabat espantant. Això no és el que s'espera dels països que funcionen.
