Acabem de saber de la mort de Sam Ballard, el jove australià que va quedar paraplègic després de menjar-se un llimac. El 2010, en una aposta en una nit de festa, Ballard, que llavors tenia 19 anys, va engolir un molusc que voltava pel jardí. Un propòsit letal. El jove, i potser ja en saben la història, va contagiar-se del paràsit Angiostrongylus cantonensis, que genera una malaltia anomenada meningoencefalitis eosinofílica. En el seu cas, la malaltia va complicar-se amb una infecció cerebral que el va submergir 420 dies en coma. Va despertar-ne tetraplègic. Ballard va ser víctima de les incomptables estupideses que cometem al llarg de la vida. Certament, no totes són tan absurdes com menjar-se un llimac després d'unes obnubilants copes de vi entre rialles, però hi ha decisions que canvien el futur com no ho faria cap pla dissenyat a consciència. Fa uns anys, les extravagàncies inconfessables quedaven en una intimitat de la qual l'única prova, al cap dels anys, és un record emboirat. Avui, les xarxes socials són plenes de conductes i gestos en els quals el risc de fer el ridícul no és el més preocupant. Tot i les històries dels abundants Ballards del món, la cuirassa que permet continuar inundant la vida d'estupideses és l'infundat convenciment de la nostra resistència a un atzar fatídic. Tots els Ballards habiten fora de nosaltres, fins que un dia funest ens hi transmutem.
