Avui fa una setmana i un dia de l'accident de Vacarisses. El tren que procedia de Manresa va descarrilar quan encara era fosc. La informació inicial era molt alarmant i s'afirmava que almenys un vagó s'havia precipitat per un talús. Ens anàvem despertant tots amb uns presagis terribles. Remotament em puc imaginar l'angoixa dels familiars dels passatgers que hi anaven o que es pensaven que hi podien anar. Centenars de persones vivint amb l'esglai al cos mentre telefonaven als mòbils dels seus, els quals potser responien o no. L'accident va malmetre un pal de comunicacions d'algunes empreses de telefonia. A més, era probable que amb l'incident les bosses amb els aparells s'haguessin perdut enmig del desordre i la negror. O bé els nervis del moment o una ferida lleu fessin perdre l'atenció respecte del telèfon de butxaca. O ves a saber. Trucades i trucades que ningú respon. A poc a poc, la informació es va començar a enfocar, com sempre passa. Es parlava d'una forquilla d'entre cinc i quaranta ferits. Segons la font, eren molt greus, menys greus o lleus. Al cap de poc, la realitat s'anava ajustant fins al balanç real de cinquanta ferits, dels quals cinc eren d'una certa consideració. I de sobte, la confirmació d'un trasbals: les ràdios explicaven que hi havia una víctima mortal. L'aflicció d'un pare, un fill o un germà de la víctima és una tortura terrible fins que arriba la confirmació fatal o el contacte amb el familiar implicat. Significa passar a l'alleujament o l'abatiment profund en un instant.
I a continuació una cançó amarga escoltada mil vegades: els polítics espolsant-se les responsabilitats. Els d'aquí (per entendre'ns) dient allò de l'abandonament de la xarxa de Rodalies per part dels de Madrid. I els d'allà, per boca del ministre del ram, clamant que si els independentistes no aproven els pressupostos de l'Estat seran els responsables del deteriorament del servei. Més enllà de qui ho va dir a cada banda o bàndol, era la variant prevista. Alguns dels ferits encara no havien estat atesos als hospitals i aquestes eren les notícies que s'anaven servint als ciutadans. Em va indignar que ho fessin instantàniament, potser quan els familiars de la víctima encara no sabien que el mort era el seu. No em tempta gens fer premsa groga ni burxar en les pèrdues de vides humanes, però els que ens han deixat asseguts en un tren o en cotxes tot anant del rerepaís cap a la metròpoli són molts. Persones que hi anaven perquè les opcions d'estudi o de treball a les quals optaven no les tenien al lloc on viuen.
Confesso que fa decennis que no agafo ni Rodalies ni els «Catalans», però veure'ls a passar arran de muntanyes, entre les crestes i la carretera, o a prop del riu, o passant per túnels vuitcentistes, ara per sobre de la vista, ara per sota. Aquelles tres car-rosses que semblen de joguina, fútils i fràgils, mostren malgrat tot la fortuna per no patir més incidències. Tot i que reconec que és una comparació forçada, si el servei estigués privatitzat i les línies fèrries també, el o els governs exigirien a les concessionàries garanties i seguretat en la prestació d'un servei públic com aquest. Si no ho fessin, serien penalitzats o es prendrien mesures. O potser no, veient el servei actual d'autobusos. O imaginem que en lloc de dues administracions només en fos una. La que quedés hauria d'assumir el seu fracàs del bé comú sense excuses. En canvi, ara, fan veure que la culpa és de l'altra i tots quedem a l'espera del següent drama. Política i excuses, dos companys de viatge que no agafen mai cap comboi.
