Quan la noia de Coll de Nargó, resident com a estudiant a Lleida, va ser atesa la setmana passada al servei d'urgències de l'hospital després que un desconegut, amb la cara oculta darrere un tapaboques i sota una gorra, l'abordés al portal de casa i la toquegés de dalt a baix, un professional del centre mèdic va dir a la pacient: «És normal, hi ha gent així». Segur que el comentari i el to pretenien ser tranquil·litzadors, però el missatge de fons és preocupant, per no dir alarmant. Perquè si l'agredit hagués estat un noi dubto que el metge o l'infermer haguessin dit: «És normal, hi ha dones així». El comentari, del tot inconscient, revela fins a quin hem assumit com a habitual un comportament tan anòmal i execrable com grapejar les intimitats dels altres. Que cada vegada es produeixin més agressions contra la integritat física i mental de les dones no pot ser presentat mai com un signe de normalitat, i menys amb aquell punt de fatalisme estadístic on només caben, per tant, la impotència i la resignació. I qui diu les dones, diu els nens i els avis maltractats, els desnonats per culpa d'uns sous de misèria i uns lloguers de rics, els avantpassats enterrats a les cunetes que encara esperen un judici just, els fugitius de la fam i la persecució ideològica a qui algunes formacions polítiques utilitzen com a carn de canó electoral, els presos polítics catalans que, segons l'opinió de Pablo Casado, «han fet de Lledoners la seva catedral». Tot això passa per ser normal en un país que es diu democràtic, europeista i defensor dels drets i les llibertats dels seus pobles i els seus habitants. No era la intenció d'aquest articulista fer un pamflet, però, tal com està tot, no seria normal que no fos així.
