El 155 és una cançó

Fins fa poc, en un hit pop la veu tardava de mitjana uns quinze segons a entrar. Ara en tarda sis. Amb el client distret per milers d'estímuls, no hi ha temps per esperar. Abans, un artista componia, enregistrava i sortia de gira. Mínim, un any. Ara la imatge de l'autor de hits creant amb la seva guitarra és nostàlgia analògica. Des que els suecs dels estudis Cheiron van reinventar la fàbrica de música, el procés del hit comença amb un productor elaborant dotzenes de bases en un ordinador (els tracks) que es proposen a diversos cantants/compositors que intenten afegir-hi una melodia vocal amb ganxo (hook). La combinació elegida passa al lletrista, l'artista enregistra i el tema es llança a la selva del like. El sistema track & hook permet que dotzenes d'anònims treballin en cadena per a artistes com Katy Perry o Taylor Swift i nodreixin la voracitat extrema del món digital. Els productors sorgits de Cheiron (amb Max Martin com a Rei Mides) van fabricar la quarta part dels cent temes més sentits a Estats Units el 2014. I naturalment, tot sona igual. Chumba chumba adolescent o hip hop meloditzat. L'estàndard gairebé no deixa espai a èxits alternatius. I el pitjor és que el sistema track & hook ho està envaint tot. També la política. A la dreta espanyola, per exemple, només hi sona el chumba chumba del 155. Tema únic. Katy Casado i Taylor Rivera sonant amb una única Vox. No se sent res més. És la seva Operación Triunfo, però aquesta amb una única cançó.