L'eventual paral·lelisme entre el procés independentista a Catalunya i Eslovènia ha suscitat, aquí i allà, recents controvèrsies. Val la pena recular trenta anys i recordar el rellevant paper del president Jordi Pujol que, com a privilegiat interlocutor, encoratjava Milan Kukan, president i artífex de la independència d'Eslovènia, a radicalitzar el discurs sobiranista enfront l'unionisme iugoslau, amb discursos com aquest: «Quina Europa seria aquella que hagués de basar-se en el silenci i la marginació de molts països, llengües i cultures?».

I vet aquí que l'octubre del 2017, en justa correspondència, Milan Kukan, avui líder del col·lectiu de polítics i acadèmics eslovens que dona suport a l'independentisme català, es dirigia així al govern de la Generalitat: «No esteu sols en aquesta lluita. Els eslovens no hem oblidat el suport de la nació catalana el 1991, quan esperàvem el suport internacional al nostre procés independentista».

Un procés, l'eslovè, amb més llums que no pas ombres. Després d'un referèndum molt favorable, el 25 de juny de 1991 proclamà unilateralment la independència. La immediata reacció militar de l'estat iugoslau originà la coneguda com a guerra dels 10 dies, amb audaç resistència eslovena i balanç de 66 morts. Una pacificadora retirada de l'exèrcit iugoslau, amb treva acordada de sis mesos, permeté a Eslovènia cercar diverses adhesions internacionals, entre les quals Alemanya, fins arribar al desembre del 1992, quan el país esdevenia ja nou membre de l'ONU.

Parlem ara del procés català. Amb menys llums que ombres, certament, quan aquestes, cal subratllar-ho, són essencialment d'externa procedència. Després del miraculós i encoratjador resultat del referèndum de l'1 d'octubre del 2017 i d'intensos debats al si del nostre govern, el 27 del mateix mes el Parlament proclamà unilateralment la República Catalana. Fulminant i inapel·lable resposta espa-nyola, promulgació de l'article 155 i corol·lari de vituperis, exilis i empresonaments que depassen tots els límits de la decència política.

Els resultats tan dispars entre una i altra declaració unilateral no tenen res a veure amb el seu idèntic i lícit origen nacional i popular, sinó amb les oposades circumstàncies dominants al seu respectiu entorn territorial.

I és que una cosa era l'Eslovènia dels anys 90, amb l'imperatiu europeu de posar fi i, si calia, disgregar la multinacional i explosiva Iugoslàvia de Tito. I una altra, ben diferent, la Catalunya trenta anys posterior, inserida en una UE ja defensora a ultrança de l'statu quo territorial dels estats. I, per si això fos poc, formant part d'un estat incapaç de reconèixer la seva realitat nacional «incorporada a España por derecho de conquista», segons Fraga Iribarne. Eslovènia, amb una superfície dos terços de la catalana i la quarta part de la població, que es mostra orgullosa dels seus històrics castells i de la llengua pròpia, és membre de ple dret de la Unió Europea. Paradoxalment, Catalunya, segurament la més meritòria de les nacions europees sense estat propi, segueix recitant l' Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que Espanya mai no escoltarà. Esperances? Sols cal cercar-les en el retrobament, potser llunyà, amb l'Europa autèntica. Però, això sí, amb aquella ferma paciència que, segons Ramon Llull, «comença amb llàgrimes, però, a la fi, acaba somrient-nos».