La nostra aportació al món

Fa poques setmanes, apareixia una obra oportuna, la Història mundial de Catalunya (Eds. 62), dirigida per Borja de Riquer, on un centenar llarg d'autors retraten, en episodis curts, com Catalunya s'ha projectat al món des de la prehistòria fins als nostres dies. Un treball de síntesi que permet acostar-nos, científicament i amb rigor acadèmic, a totes aquelles aportacions que, des d'aquest petit racó de món, s'han fet a la història mundial. Hom pot dir, amb raó, que no hem estat pas ni els únics ni els més importants a l'hora d'anar més enllà del nostre solar, dins de la vella Europa, i contribuir, doncs, a escriure episodis que puguin ser més o menys referents al món. Però déu n'hi do! El que s'ha generat en aquest espai geogràfic, en un extrem de la Península Ibèrica, a la part meridional d'Europa i mirant cap a la mar Mediterrània -bressol de grans cultures des de l'antiguitat- és remarcable. I en alguns àmbits fins i tot de referència. Ben segur que moltes coses s'han fet espontàniament i sense voluntat de gran transcendència. De fet, som un poble sempre obert i dinàmic, fruit de l'arribada constant (en mode pluja fina o tempesta, tant se val) de gent d'origen divers que l'han fet seu. Una zona de pas, però alhora un bon mirador i un laboratori de les noves tendències. Amb ganes també de dir-hi la seva i des d'angles molt diferents.

I val la pena fer-ho perquè -ai las!- hem tingut sempre uns veïns que ens han fet sistemàticament la guitza. No vull ser malpensat, i possiblement això ha estat així perquè la seva estructura socioeconòmica i cultural els ha abocat, sistemàticament, a voler uniformitzar territoris a imatge i semblança seva pensant així que tots hi sortiríem guanyant, encara que fos amb grans dosis de sacrifici, fins i tot deixant-hi la vida. Creien que hauríem de voler aprofitar la seva visió universal i transcendent per projectar-nos plegats abraçant sense reserves la seva cultura. Però la realitat és tossuda i demostra -especialment a Catalunya- que una altra manera de fer i de ser també és possible i convenient. No crec en el determinisme extrem ni en el supremacisme, però sí que penso que hi ha llocs on convergeixen tradicions diverses i, per circumstàncies geofísiques que se m'escapen, és possible crear un gresol fèrtil i productiu on els ideals no són imposats des de dalt, sinó que neixen des de baix, i on la seva pertinença no ve condicionada per la sang. I això és un valor que, de manera natural, ens ha fet forts des de sempre.

Òbviament -i aquest llibre ens ho demostra-, aquest espai anomenat Catalunya també ha tingut grans mancances. Efectivament, al costat d'una resiliència admirable i transversal per no deixar de ser, atraure talent i ser oberts a tot tipus d'influències, li ha faltat sovint més convicció i capacitat estratègica per autogovernar-se. Hem excel·lit en nombrosos fronts, però la falta de pràctica en els afers polítics i en el sentit d'estat, i una mirada possiblement excessiva cap al sector mercantil, ens han portat sistemàticament a haver d'anar sempre a la defensiva, especialment els darrers tres segles. Ja sé que és més fàcil de dir que no pas de fer. Però seria ja hora de treure'ns la son de les orelles i encarar aquest nou any 2019 amb més intel·ligència en aquest àmbit. Sense pors i sabent per endavant que res ens serà donat gratuïtament pel sol fet de ser qui som. Com sempre, ser el focus d'atenció s'ha de treballar i res ve donat sense esforç.

Però deixeu-me acabar dient que el món no es pot permetre -ni aquí ni enlloc- anorrear els territoris i les cultures més dinàmiques en pro d'uns interessos sovint egoistes i espuris.