La perspectiva fa que, de grans, els consells i ordres que ens donaven els pares quan érem menuts, que tant ens molestaven, prenguin tot el sentit, i que molts fins i tot els reproduïm. Que quan viatgem a un país que és lluny d'on passem més de 300 dies l'any se'ns eixamplin els pulmons i la mirada, i totes les preocupacions viscudes en el nostre trosset de món esdevinguin menys transcendentals. També ens ajuda a relativitzar les obres al carrer que dia rere dia ens fan la guitza perquè ens obliguen a variar el nostre itinerari habitual, i a pensar que, quan les acabin, tindrem una vorera més ampla i còmoda. Beneïda perspectiva que ens permet que un problema que ens sembla insalvable en un moment determinat passi a ser una autèntica bajanada quan ens aturem a pensar en el que de debò són problemes. Quan fem l'esforç de raonar que, mentre nosaltres ens empipem per foteses, hi ha milions de persones que no saben si a la nit encara estaran vives, si algun dia podran tornar a casa seva, amb els seus; si podran alimentar els seus fills. Qui s'enfronta a una malaltia o a un fet tràgic.
És la perspectiva la que demostrarà d'aquí a un temps, amb una contundència terminant i dolorosa, que el judici iniciat aquest dimarts és una burla a la democràcia, a la llibertat, a la veritat. Aleshores, però, malauradament, la perspectiva no servirà per compensar tanta injustícia junta.
