Esta tarde vi llover/ Vi gente correr/ Y no estabas tú./ La otra noche vi brillar / Un lucero azul/ Y no estabas tú...». Celeste Alías canta aquest melangiós bolero durant l'acte de lliurament del dinovè Premi Joaquim Amat-Piniella a l'Espai Plana de l'Om, de Manresa. Els assistents l'escolten en silenci fins que se sent el plor d'un nadó. Alguns espectadors, molestos, es remouen al seu seient i fan un pssst amonestador. El pare de la criatura, discretament assegut al fons de l'auditori, mira de tranquil·litzar-lo, però l'infant continua barbotejant i el pare decideix treure'l de la sala.

Francament, a mi la criatura no em feia cap nosa. Potser perquè soc mare i de manera natural empatitzo amb pare i fill. La Celeste interpreta un altre bolero: «Toda una vida me estaría contigo /no me importa en que forma/ ni cómo, ni dónde, pero junto a ti...» i penso en una escena que vaig viure l'estiu passat, de vacances. Érem en un supermercat i una senyora es va mirar els meus fills amb una aversió ofensiva perquè estaven aturats enmig del corredor i no la deixaven passar. Hauria estat incapaç de mirar-la amb la mateixa hostilitat quan ella va estar-se uns minuts eterns triant quina marca de tomàquet fregit volia comprar, ni tampoc quan vaig haver d'esperar-me a la cua de la caixa que ella pagués parsimoniosament moneda a moneda.

Cada vegada hi ha més hotels i restaurants child free i comença a ser habitual organitzar festes d'adults sense infants. M'incomoda que es pugui discriminar per edat -i no tinc clar que sigui del tot legal. El sentit comú hauria de ser suficient. En tot cas és un camí extremadament perillós perquè, posats a prohibir, a mi em molesten els adults que parlen massa alt als restaurants, els que beuen per sobre de les seves possibilitats, els que deixen el vàter brut, els motoristes que fan massa soroll, els que al cinema no paren de moure's i de comentar la pel·lícula en veu alta, els que aparquen en doble fila... La llista podria no acabar-se. Viure en comunitat té inconvenients.

Dono voltes al tema mentre menjo, en família, una amanida en una pizzeria. A la taula del costat hi ha una parella -sense criatures- que comparteix un copiós plat de pasta amb un vi fresquet i aïllats de la resta. Potser molts dels que van aplaudir l'esplèndida actuació de Celeste Alías no sabien que la criatura que remugava era un dels seus fills i que no sempre és fàcil compatibilitzar els bolos entre setmana amb la vida familiar. Taral·lejo un altre dels boleros conegudíssims i encertats que vaig escoltar, també, aquella nit: «Pintor de santos y alcobas/ Si tienes alma en el cuerpo/ Por qué al pintar en tus cuadros/ Te olvidaste de los negros/ Siempre que pintas iglesias/ Pintas angelitos bellos/ Pero nunca te acordaste/ de pintar un ángel negro?».