Aquests són dies de paraules solemnes. De persones que es tracten de vostè, que juren i que prometen dir només la veritat i res més que la veritat. Prometen o juren. Diuen quin és el seu estat civil. Porten el seu DNI a les mans. Dies de gent amb problemes d'amnèsia i dies de gent amb alta capacitat de fabulació. De gent que acusa sense pietat a persones que fa només quatre dies -o pocs anys- eren companys de formació.
El judici, el gran judici, ens permet comprovar la fragilitat de la paraula veritat, sobre la qual al llarg de la història de la filosofia s'han escrit llibres i llibres. Quan acaben les jornades de declaracions i davant de les afirmacions de molts testimonis, el més raonable és qüestionar-nos moltes de les veritats que flueixen de verbs fàcils o contundents. Veritats de persones, com la d'aquells que el dia de l'autèntic cop d'estat del 23-F van situar-se al costat dels insur-rectes. Veritats com les del polític que va voler entrar en un dels partits que ara té part de la seva cúpula al banc dels acusats. És evident que la veritat d'una part dels testimonis no coincideix gairebé gens amb la de centenars de milers de catalans que es van mobilitzar pacíficament per poder exercir el dret a vot.
A la veritat li passa com a la societat líquida, concepte que va popularitzar el sociòleg Zygmunt Bauman. Res és com era en l'època dels nostre avis. Ni la feina, ni el matrimoni, ni res, no és segur. Tot és susceptible de desfer-se com un terròs de sucre. Tot és precari. La veritat és tan liquida que, sense rubor, la podem qualificar de mentida. Hem arribat en un punt del judici que ja no podem acollir-nos a aquella expressió tradicional de les mitges veritats, aquelles que podrien semblar que no són tan pecaminoses. Són dies de gran volatilitat de la veritat per molt que els engi-nyers d'un relat paral·lel ens vulguin fer creure que allò que vam viure i veure era una cosa diferent.
Fabricar una nova realitat per fer-nos creure que l'aixecament festiu, pacífic i popular de tietes i d'àvies que fa anys que dura s'emmarca en un procés violent és perniciós. Un relat pensat per intentar combatre ara la lamentable imatge internacional que va projectar l'Estat aquell 1 d'octubre després del fracàs de no haver pogut aturar l'arribada de les urnes i la votació de més de dos milions de persones.
Lamentablement el judici no ajudarà a cicatritzar ferides. Al contrari, aquesta veritat liquada romandrà en la memòria de milions de ciutadans fins que es morin. En realitat, tothom sap que mai no s'hauria d'haver arribat a aquest judici que, tal com es comprova, té tots els elements polítics que volem. La teoria que ara es jutgen uns fets no supera el llistó de la teoria.
La política no hauria d'haver sortit mai d'aquest àmbit perquè no hi ha poder més gran que el de les paraules i el diàleg entre persones. La política és confrontació d'idees, és debat i és, o hauria de ser, democràcia. El judici, sobre el paper, intenta treure l'entrellat de la veritat. Quina veritat? La volàtil? La liquada?
